La nostàlgia ja no és que era (I)
Venir a Moscou vint-i-u- cinc i vint-i-tres anys ens havia de produir un atac de nostàlgia. Quan escric aquestes línies em venen al cap una pila de contrafàctics i d’ucrònies. Si hagués passat això… o allò… o el de més enllà… Si no hagués passat allò altre…Potser ara tindríem un socialisme democràtic… Potser… No es tracta ara de lamentar el passat. “Lo pasado, pasado está”.
Es tracta de donar una espai a la nostàlgia i al record d’episodis de la nostra vida anterior.
Deia Simone Signoret que ni tan sols la nostàlgia és allò que era. Havíem de peregrinar als nostres llocs de les nostres estances anteriors a Moscou. I hi hem anat.
Hem passat per l’hotel Octubre Roig. Avui Hotel President. Un hotel monumental d’unes dotze plantes. A gran luxe. L’habitació més barata costa actualment 14.500 rubles la nit. La més cara, 56.000. Mirant la plana web (http://www.president-hotel.net/president/?lang=Eng), sembla que pertany a una cadena d’hotels dependents del Department of Affairs of the President of the Russian Federation. Si no estic enganyat es tracta d’una empresa estatal de gran d’hotels de gran luxe per a us de la nova l’oligarquia: classe política i empresarial.
Una de les sales de reunions quina foto he extret de la actual plana web de l’hotel em crida l’atenció. Hi vaig assistir en el meu primer viatge ( crec recordar que en 1984) a una reunió de directors de premsa comunista de tot el món. Hem sembla recordar que el director de Pravda Victor Afanasiev, dirigía la reunió.
En els meus cinc viatges, tots oficials i amb una agenda que no em va permetre mai de veure el carrer, durant els anys vuitanta, vaig estar allotjat quatre vegades en aquest hotel. La clientela eren membres del CC del PCUS, personal polític o empresarial de les repúbliques, membres de partits comunistes del món com jo que venien a Moscou a fer treball polític. A mi particularment l’hotel em semblava una exageració, però mai vaig replantejar-me la qüestió. Tenia d’altres prioritats en les meves vingudes a la URSS i podia trobar justificació a aquest luxe amb la idea de que la diferència de rendes anava d’u a vint ( això em deien) mentre que en el capitalisme la diferencia és abismal.
Vista actual d’una habitació.
L’hotel estava i està rodejat per una tanca imponent. Travessada sols pels cotxes oficials de llavors i pels cotxes autoritzats, ara i avui. Llavors només hi accedia la gent proveïda d’un propus. Ignoro si ara cal un propus per a entrar-hi. Però les tarifes son quelcom molt més que un propus. La tarifa naturalitza les diferències abismals de classe, mentre que el propus converteix en quelcom artificial i, àdhuc insultant, una diferència que tenia més de simbòlica que de real. Però el símbol pot ser més poderós que el diner.
Segons una expressió de la llavors corresponsal de El Pais a Moscou, Pilar Bonet, la població de Moscou havia rebatejat l’hotel. L’anomenava “Hotel Moltes Gràcies”, per que segons ella, els hostes a l’hora de pagar sols havien de dir: spasivo bolshoy. A mi, el comentari de la Bonet em va ferir. Però no puc evitar de reconèixer que sempre vaig el mateix: spasivo bolshoy, en marxar.
No sé si la població de Moscou feia servir l’expressió que la Bonet posava en la seva boca. De ser veritat, el sarcasme popular era mostra d’una desafecció profunda i desesperançada.
