Travesses l’arc i ja està: tant pots assaltar el Palau d’Hivern com assistir al concert de Madonna.
Com us hem dit quan vam arribar a Peter ens vam instal·lar en un hostel situat a la Nevsky Prospekt ( Avinguda Nevsky) nº 16, a uns cent- cinquanta metres de l’esplanada del Palau d’Hivern. De fet, giràvem la cantonada i trobàvem l’arcada que van travessar una matinada d’un 7 de novembre de 1917, els assaltants al palau d’Hivern.
En la primera visita a l’esplanada de Palau, tot travessant l’esmentat arc, ja vàrem veure un munt de camions i d’operaris preparant les instal·lacions d’un macro-concert: escenari, grades, tanques… era dimecres 29 de juliol. Com que el nostre regne no és d’aquest món, no li vàrem donar cap importància.
No fou fins el diumenge 2 d’agost que, veient les obres des de l’interior del Museu ens varem preguntar en veu alta qui devia ser el protagonista de tant important succeïment. Una dona que parlava en castellà, previsiblement una de les nombroses guies que es guanyen la vida ensenyant l’Hermitage als turistes, ens va contestar en castellà que era el concert de Madonna, del que ja us hem donat altres notícies en l’anterior post.
Les autoritats russes no va tenir gaire èxit a l’hora de dispersar els negres núvols.
Tranquils i confiats vàrem acabar la nostra segona visita a l’Hermitage. Vàrem dinar i, després vam anar a l’hostel a fer la migdiada. Ja no tenim edat per a estar cinc hores dempeus visitant un museu.
Els nostres plans consistien en anar a fer una passejada per les illes de Kameni i d’Ielaguin que la guia anuncia com un passeig de dues hores per uns paratges naturals del delta del Neva. Un paratge natural plé de canals, llacs i altres coses típiques d’un delta, que la aristocràcia va urbanitzar durant els segles XVIII i XIX i va emplenar de grans i luxosos palaus. En definitiva, havíem projectat una comiat ple de tranquil·litat, de parcs i jardins, de boscos, llacs i vistes al Neva.
A mitja migdiada la Mercedes va notar que no se sentia el brogit del carrer. Vam atribuir la cosa a que era diumenge per la tarda.
Quina no va ser la nostra sorpresa quan vàrem sortir al carrer!
Primer perímetre de seguretat vist des de l’interior. Només es podia travessar provist amb l’entrada.
La policia havia fet un perímetre de seguretat d’un dos quilòmetres de radi entorn de l’esplanada del Palau on s’havia de fer l’espectacle. Només hi podien accedir les persones amb entrada. El segon recinte era al costat de casa ( a 10 metres). Era un nou control de entrades on la policia regirava les bosses dels espectadors i feia abandonar les ampolles de líquid.
Regirant les bosses en el segón perímetre de seguretat. Nosaltres estem dins d’un café, fent fotos a tothom que passa.
El cas és que estàvem rodejats, assetjats. No podíem sortir ni entrar. D’altra banda el cel era cobert de núvols espessos. Així que ens havíem de quedar dins del recinte de seguretat, tot esperant que passes la marabunta.
Ens vàrem asseure en el porxo d’un café i ens vam dedicar a veure com passava la gent. Una multitud composada per persones entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys. És una apreciació, es clar. Tots ells ( sobretot elles) vestits i vestides de vint-i-cinc botons. La desfilada de models era impressionant. Semblava la passarel·la Gaudí. No exagerem!
Llavors va caure un xàfec que ni t’ho explico. Però les audaces tropes madonistes o madoneres ( com es deuen dir ells mateixos?), ni es van immutar.
Vinga passar i passar sota paraigües diminuts preparats per a l’ocasió, o impermeables de fortuna fetes amb bosses d’ escombraries facilitades pels nombrosos escombriaires que no deixaven arribar els papers ni al terra. Tots a assaltar el Palau d’Hivern, o millor dit, tots i totes a entrar dins del recinte del recital madonnero!
Sembla que les autoritats ruses no varen tenir gaire èxit en el seu anunciat intent de dispersar els negres núvols que presidien el cel des del matí. ( Veure:
http://www.google.com/hostednews/afp/article/ALeqM5jYtgMI9yEUgq83b-6-2NJWUE4G5Q )
Les masses s’adrecen cap a l’esplanada del Palau d’Hivern un cop travessat el primer perímetre de seguretat. El vestuari és una miva frívol.
Què els importava a ells que l’esplanada de Palau estigui presidida per la columna d’Alexandre I que està coronada per un àngel i una creu i que celebra la victòria sobre Napoleó I! Què els podien importar les advertències del director de l’Hermitage: “Pedimos garantías de que en la plaza del Palacio no habrá ningún acto sacrílego. Pueden acusarme de violar la libertad de expresión, pero en esta plaza tenemos un ángel con la cruz”. (Veure: http://www.eluniversal.com.mx/notas/605911.html ).
Tampoc semblaven gaire afectats per la declaració del comunistes de Leningrad: “No es sólo el centro histórico de la ciudad más bella del mundo, sino el lugar donde se produjo la Gran Revolución Socialista de Octubre”, señaló la misiva, difundida por la página web comunista, en alusión a la Plaza del Palacio, donde se presentará la diva del pop.
Los autores del texto se dirigieron a Madonna para pedirle que comprenda la “responsabilidad” que supone cantar en un sitio con tanta historia.
“Aquí no se puede menear el trasero, vestirse con frivolidad, bailar en torno a una barra, saludar alegremente a las lesbianas. Hay que vestirse con recato, cantar de manera melódica y recordar las normas de la moral”, añadió la carta abierta.
Doncs no, les masses madonnistes no semblaven afectades per la missiva comunista. Algunes d’aquestes masses sobretot les dones insistien en vestir en frivolitat i semblaven haver oblidat del tot les normes de la moral.
O tempora! O mores!
Malgrat les consignes, la frivolitat s’apodera de l’ambient.
Bé en el comble de la degeneració moral que ens envaeix, fins i tot la cèl·lula bolxevic-leninista de Leningrad ( o sigui la Mercedes i jo) no va poder resistir la pressió de l’enemic i va assistir a la part final del concert, des de dins de l’espai entre el primer perímetre i el segon. Es a dir a una tres-cents metres del Sancta Santòrum madonista.
Encara estem elaborant la autocrítica. No sabem com explicar que fins i tot alguna de les cançons en va agradar bastant. Sobretot unes dues o tres peces que la Madonna va cantar acompanyada d’un grup de zíngars amb els seus violins i tot.
Ignorem del tot si la inclusió de cançons amb nombrosos efectes especials dedicades a combatre el canvi climàtic ( acompanyada d’un inquietant tic-tac), a combatre la guerra o la intolerància religiosa ( unes imatges recordaven el nom de deu en una confusió impressionant de moltes de les llengües que es parlen al món), van calmar les ires de l’església ortodoxa, o bé va satisfer les aspiracions dels comunistes locals. Ens temem que no.
Un poli entre Madonna i nosaltres.
Pel demés, encara no sabem si la Madonna canta gaire bé o si toca realment la guitarra encara que a estones en portava una penjada al coll i feia tota la mímica ad-hoc. Els decibels de l’equip de só i l’espectacularitat de les llums i dels efectes sonors, amén del ritme sincopat in ensordidor de la percussió impedien escoltar la veu o l’esmenada guitarra de cartró-pedra.
Madonna acaba el concert: com en els video-jocs hi posa GAME OVER
Avis per a navegants: com hem dit abans, estem preparant la nostra autocrítica. No tenim ni idea de quan la tindrem enllestida. No admetem que ningú se’ns avanci i ens faci enlloc nostre.
En el cas que arribéssim a acabar-la pel nostre compte, també avisem: no suportem que ens donin la raó quan ens autocritiquem.
Amén.
