Zero a l’esquerra
La cultura hegemònica dins del moviment independentista usa el concepte de jacobinisme com a sinònim de ferri centralisme i de violència i dictadura d’una minoria decidida sobre la majoria.
Aquest mite no es correspon pas ni gens ni mica amb
la recerca historiogràfica moderna i honesta. A França, el centralisme, que ensorrava les seves arrels en la cultura política del despotisme il·lustrat propi dels Borbons, fou imposat després de Thermidor, precisament després de l’esclafament i de la il·legalització del jacobins. El centralisme s’accentuà
durant el primer imperi. Es consolidà en l’etapa de la Restauració borbònica i posteriorment en el segon imperi. Se li donà un tint “democràtic” durant la
tercera, la quarta i la cinquena repúbliques.
la recerca historiogràfica moderna i honesta. A França, el centralisme, que ensorrava les seves arrels en la cultura política del despotisme il·lustrat propi dels Borbons, fou imposat després de Thermidor, precisament després de l’esclafament i de la il·legalització del jacobins. El centralisme s’accentuà
durant el primer imperi. Es consolidà en l’etapa de la Restauració borbònica i posteriorment en el segon imperi. Se li donà un tint “democràtic” durant la
tercera, la quarta i la cinquena repúbliques.
Al mite del centralisme jacobí se li afegeix la mentida de que el jacobinisme seria un estatisme
exacerbat. Es tracta d’un ítem polèmic que serveix als interessos dels vells i dels nous liberalismes i llibertarismes. Les fronteres antre ambdues cultures polítiques corrents és tènue. Tant tènue que el tràfec des de el llibertarisme al liberalisme és constant. Vegi’s per posar un exemple que no és anecdòtic, el cas de Daniel Cohn-Bendit. Un cas que és tota una categoria.
exacerbat. Es tracta d’un ítem polèmic que serveix als interessos dels vells i dels nous liberalismes i llibertarismes. Les fronteres antre ambdues cultures polítiques corrents és tènue. Tant tènue que el tràfec des de el llibertarisme al liberalisme és constant. Vegi’s per posar un exemple que no és anecdòtic, el cas de Daniel Cohn-Bendit. Un cas que és tota una categoria.
Així doncs aquest mantra del centralisme jacobí és, únicament, un ítem útil en la polèmica política, en un país on la ignorància popular en qüestió de història és oceànica. També ho és la ignorància dels membres de la nova casta política com de la vella. I per suposat la dels opinadors, tertulians i creadors de la opinió publicada, que no pública. Com tants ítems usats i abusats en aquest terreny el del «centralisme jecobí» és reductiu, incert i demagògic. O sigui, és mentida.
Els repetidors del tòpic arriben al comble del ridícul quan solen dir: “L’estat jacobí construït pel franquisme”. O quan diên: “El jacobinisme de Rajoy” o “ d’Aznar” o “de Felipe González”. I qui ho fa no se sol posar vermell de vergonya pel fet de pronunciar estupideses d’aquest tamany. Ben al contrari les pronuncia o les escriu amb la fàtua autosuficiència de l’ignorant.
L’acceptació del tòpic i el seu ús per part de l’esquerra independentista d’aquesta falòrnia suposadament culta és una mostra d’incultura. També de l’hegemonia cultural de la dreta dins d’aquest moviment. A determinats companys d’aquesta esquerra els convindria una mica més de modèstia i un mica més d’estudi. També els caldria entendre que una aliança amb la classe antagònica (possible o inclús necessària en determinades circumstàncies) sols es pot fer sobre la base d’una completa autonomia cultural. Sols es pot fer si es du a terme, en tot lloc I en tot moment, una lluita ideològica i cultural per a l’hegemonia.
En cas contrari, si s’adopta acríticament el vocabulari que ens imposa l’hegemonia de la classe antagònica es corre el seriós perill de ser absorbits i usats per la classe antagònica i de, sense adonar-se acabant essent cooptats i transformats en el marc d’una revolució passiva. Es corre el perill de fer de mosques cotxeres.
En cas contrari, si s’adopta acríticament el vocabulari que ens imposa l’hegemonia de la classe antagònica es corre el seriós perill de ser absorbits i usats per la classe antagònica i de, sense adonar-se acabant essent cooptats i transformats en el marc d’una revolució passiva. Es corre el perill de fer de mosques cotxeres.
Per a la part de l’esquerra anti-independentista, l’ ús i adopció de la falsa idea del “jacobinisme centralista” com a signe d’identitat propi i com a sinònim de democràcia i de republicanisme, només afegeixo que la seva postura és francament contrària a les idees que Marx, Engels, Lenin o Gramsci sostenien sobre el jacobinisme. En un joc de miralls, amb l’esquerra independentista, aquesta visió del jacobinisme que suposen centralista i estatalista es una prova del seu combregar amb el nacionalisme d’estat i, allò que és més curiós amb un dels dogmes del nacionalisme del proto-estat català. Un altre indici de la seva supeditació a la classe antagònica. L’adopció irreflexiva d’aquesta falòrnia anti-històrica i anti democràtica no servirà en cap cas, per a combatre a favor de la unió lliure dels pobles i de l’internacionalisme. En
aquest cas es corre el perill de fer de mosques colloneres.
aquest cas es corre el perill de fer de mosques colloneres.
Jo, pobre zero a l’esquerra llegeixo, observo i finalment concloc que mai la cultura política de les mosques cotxeres ni tampoc la de les mosques colloneres han servit per a combatre a favor de l’hegemonia de les classes subalternes.
Però no descrius quins son els postulats del jacobins, que et permeten classificar com a ignorants a molta gent.
Perdona el retard en contestar… ja saps, vacances, desconnexió…
Bé, és difícil posar totes les immenses aportacions de la historiografia al respecte del no centralisme jacobí o sencillament resumir-les.
Et poso tan sols algunes referencies. Primer les de dos grans historiador:
* Lluis Roura, «Antijacobinos irredentos», en aquest mateix blog. https://joantafalla.cat/2025/07/antijacobinos-irredentos/
* Florence Gauthier, Université Paris VII Denis DiderotCentralisme »jacobin», vraiment? https://revolution-francaise.net/2006/03/02/29-centralisme-jacobin-vraiment
* Entrevista con Florence Gauthier: “Para Robespierre, “la economía política popular” significa que el poder económico debe ser reglamentado por la política y la política es la «propiedad” común del pueblo”: https://espai-marx.net/?p=761
* Florence Gauthier: «Robespierre: por una república democrática y social»: https://www.sinpermiso.info/textos/robespierre-por-una-repblica-democrtica-y-social
Ara, més modestament les meves:
* «Robespierre: virtud republicana y capacidad política»: https://ddd.uab.cat/pub/reprep/18861970v2/18861970v2a15.pdf
* «Atlas histórico de la revolución francesa» escrit amb Irene Castells, Madrid, Editorial Síntesis, 2011.
Ja sé que hem diràs que no tothom té temps de llegir aquest breu bibliografia. Tens raó.
Tinc pendent fer un breu text al respecte per ajudar a evitar que la llegenda anti-jacobina inventada per la historiografia burgesa en colaboració amb la historiografia més reaccionària segueixi difonent-se. No és un assumpte d’erudició historiogràfica, és un assumpte d’importància política per a la construcció d’un republicanisme popular-democràtic.
Rep una cordial salutació jacobina: «salut et fraternité»
Joan