Jessy Norman canta «El crepúscul» de Richard Strauss & Joseph Eichendorff
Fa dos mesos he acomplert 66 anys. Aturant-me un moment a pensar en aquest fet, m’adono que estic en el crepuscle.
Potser ha arribar el moment de començar a fer balanç d’una vida. Comencem doncs:
D’aquests 66 anys, 48 ho han estat d’intensa militància comunista. De fet, he organitzat la resta de la meva vida entorn de la meva militància.
En la recerca d’un mon ideal, d’una cosa que no es pot definir d’altra manera que com una utopia, he descuidat lo concret, lo real, lo quotidià.
He descuidat allò que més m’estimo que han estat els meus fills i la meva companya de vida. He estat un pare absent i per això us demano perdó. No he entés que l’ amor no pot ser quelcom retòric, esporàdic, superficial, ajornat «sine die», sinó quelcom concret, real, quotidià, profund.
Pensava que la millor manera d’estimar-vos era dedicar la meva vida de construir un futur millor.
La mateixa cosa podria dir dels meus amics. A tots ells els demano perdó per no haver sabut centrar la meva vida en ells. Per haver perdut algunes amistats tot cercant un utòpic mon fratern, universal, cosmopolita.
En tots aquest anys de militància no he viscut altra cosa que derrotes. Estalvio de fer-ne aquí una cronologia. Seria massa llarga i més induiria a la malenconia.
Una rere l’altra les derrotes han anat cisellant la meva consciència fins a incapacitar-la per a altra cosa que per la derrota permanent. No crec que pugui transmetre res de positiu a les noves generacions. Potser hauria d’abandonar els meus
patètics intents actuals de perpetuar una il·lusió.
Amb les derrotes van venir les divisions i les ruptures de la fraternitat. En aquest quaranta anys aquestes ruptures han passat a ser quelcom estructural en les meves relacions amb els companys i amb els amics.
La pitjor de totes aquests pèrdues i ruptures va succeir durant la tardor de fa dos anys. Mai no hauria imaginat que aquella que considerava la millor i més estreta i llarga amistat pogués tractar-me de la forma em que em va tractar i en la que em consta que em segueix tractant. El dol encara
continua i no sé si haurà acabat el dia que me’n vagi a l’altre barri.
Però no donaré pas la responsabilitat a l’altra part. Jo també tinc la meva part de responsabilitat. I molta: La meva actitud inflexible, la meva recerca permanent d’allò que considerava un ideal m’han transformat en un ésser intractable.
Aquesta darrera experiència em du a una conclusió no aire optimista: tots aquells àmbits en els que participo solen acabar tacats per allò que, amb els anys s’ha transformat en un tret característic del meu caràcter: el sarcasme càustic, la recança permanent, la desconfiança universal…
Com deia al principi, potser ha arribat el moment de fer balanç i de saber donar al pas al costat, un pas al darrera…
Qui sap si sabré fer-ho.
Mentre es descabdellen els treballs i els dies, res no pot descriure millor el meu estat d’ànim que el poema de Joseph Eichendorff “El crepúscul”. No n’he trobat traducció al català o sigui que el poso tal com l’he trobat a la xarxa: http://uxuajimenez.blogspot.com/2015/07/en-el-crepusculo-richard-strauss.html
En el crepúsculo
Con penas y alegrías,
mano a mano, hemos caminado.
Reposemos ahora de nuestros viajes,
en la tranquila campiña.
A nuestro alrededor se inclinan los valles,
ya la brisa se ensombrece.
Sólo dos alondras alzan todavía el vuelo
soñando de nuevo en el oloroso aire.
Acércate y déjalas trinar,
pronto será hora de dormir,
para que no podamos perdernos
en esta soledad.
Oh, inmensa y dulce paz,
tan profunda en el crepúsculo,
qué fatigados estamos por haber caminado.
¿Será esta, entonces, la muerte?