Jessy Norman interpretant «En el crepuscle» de Richard Strauss i Joseph Eichendorff
Fa dos mesos he acomplert 66 anys. Aturant-me un moment a pensar en aquest fet, tot de cop, m’adono que estic en el crepuscle.
Potser ha arribar el moment de començar a fer balanç d’una vida. Comencem doncs:
D’aquests 66 anys, 48 ho han estat d’intensa militància comunista. De fet, he organitzat la resta de la meva vida entorn de la meva militància.
En la recerca d’un mon ideal, d’un objectiu que no es pot definir d’altra manera que com una utopia, he descuidat lo concret, lo real, lo quotidià.
He descuidat allò que més m’estimo que han estat els meus fills i la meva companya de vida. He estat un pare i un amant absent i per això us demano perdó. No he sabut entendre que l’ amor no pot ser quelcom retòric, esporàdic, superficial, ajornat «sine die», sinó quelcom quotidià, profund,
concret, real.
Pensava que la millor manera d’estimar-vos era dedicar la meva vida de construir un futur millor. I
ara crec que us he fallat.
La mateixa cosa podria dir als meus amics. A tots ells els demano perdó per no haver sabut centrar la meva vida en ells. Per no haver conreat més i millor aquest bé rar i escàs: la nostra amistat. Per no haver correspost al vostre afecte com us mereixíeu. Per haver perdut algunes amistats tot cercant un mon utòpic fratern, universal, cosmopolita, inconcret.
En tots aquest anys de militància no he viscut altra cosa que derrotes. Estalvio de fer-ne aquí una cronologia. Seria massa llarga i més induiria a tal malenconia que desviaria l’atenció d’allò que us vull dir.
Una rere l’altra les derrotes han anat cisellant la meva consciència fins a incapacitar-la per a altra cosa que per la derrota permanent. Ara mateix no crec que pugui transmetre res de positiu a les noves generacions. Potser hauria d’abandonar els meus
patètics intents actuals de perpetuar allò que ha estat per a mi una il·lusió permanent: la transmissió d’una tradició.
Amb les derrotes van venir les divisions i les abruptes, terribles ruptures de la fraternitat. En aquest quaranta anys aquestes ruptures han passat a ser quelcom permanent en les meves relacions amb els companys i amb els amics. Sé que l’assumpte és col·lectiu, d’una determinada cultura i d’una época determinada, però jo en tinc la meva part alíquota de culpa. I es bó saber-se mirar al mirall sense disfresses.
La pitjor de totes aquestes pèrdues i ruptures em va succeir durant la tardor de fa dos anys. Mai no hauria imaginat que aquella que considerava la millor i més estreta i llarga amistat de la meva vida pogués tractar-me de la forma em que em va tractar i en la que em consta que, en privat, em segueix tractant. El dol encara
continua i no sé s’ haurà acabat el dia que me’n vagi a l’altre barri.
Però no donaré pas tota la responsabilitat a l’altra part. Jo també tinc la meva part de responsabilitat. I molta: La meva actitud inflexible, la meva recerca permanent d’allò que considerava un món ideal m’han transformat en un ésser intractable. Segur que no vaig saber gestionar la meva discrepància radical del moment de la manera més serena i equilibrada.
Aquesta darrera experiència em du a una conclusió no gaire optimista: tots aquells àmbits en els que participo solen acabar impregnats per allò que, amb els anys s’han transformat en trets característics del meu caràcter: la inflexibilitat, el sarcasme càustic, la recança permanent, la malenconia inoperant , la desconfiança universal… sembla que res de positiu puc proposar ni actuar.
Com deia al principi, un cop arribat al crepuscle de la meva vida, potser ha arribat el moment de fer balanç i de saber donar un necessari pas al costat, refugiar-me a un lloc on no molesti i que em permeti centrar-me en allò que realment m’importa.
Qui sap si sabré fer-ho.
Mentre es descabdellen els treballs i els dies, res no pot descriure millor el meu present estat d’ànim que el poema de Joseph Eichendorff “El crepúscul”. No n’he trobat traducció al català o sigui que el poso tal com l’he trobat a la xarxa: http://uxuajimenez.blogspot.com/2015/07/en-el-crepusculo-richard-strauss.html
En el crepúsculo
Con penas y alegrías,
mano a mano, hemos caminado.
Reposemos ahora de nuestros viajes,
en la tranquila campiña.
A nuestro alrededor se inclinan los valles,
ya la brisa se ensombrece.
Sólo dos alondras alzan todavía el vuelo
soñando de nuevo en el oloroso aire.
Acércate y déjalas trinar,
pronto será hora de dormir,
para que no podamos perdernos
en esta soledad.
Oh, inmensa y dulce paz,
tan profunda en el crepúsculo,
qué fatigados estamos por haber caminado.
¿Será esta, entonces, la muerte?
Joseph Eichendorff
Joseph Eichendorff
(Continuarà)