In memoriam de Jordi Bayó
Bona tarda a
tothom,
Estimada Rosa Bayó,
Aquest matí, quan parlàvem d’en Jordi, m’has dir que per a tu, ell sempre
havia estat aquell germà gran que estava a favor de la justícia social i el
defensor dels oprimits. Em deies que per a tu en Jordi era com aquell
personatge del còmic de la teva infantesa anomenat “Dan Defensor”, és a dir com
a un referent moral i com a un mestre vida.
Quan m’explicaves tot això, m’has fet venir al cap que la generació d’en Jordi
brotà en una època en que la qüestió
moral formava part integrant de la política. Tots nosaltres em après en
aquella escola de vida que eren els companys de la generació que ens ha
precedit.
Benvolgudes i estimades companyes Isabel, Rosa i Montse, que vau compartir amb
en Jordi capítols importants, decisius, de la vostra vida,
Benvolguts fills d’en Jordi, Mireia, Verònica, Jordi, Marta i Ferran, Pere
i Xavier que avui acomiadeu un pare que heu estimat i estimareu mentre us quedi
un alè de vida.
Benvolguts nets d’en
Jordi,
el vostre avi us
estima i allà on sigui us seguirà estimant. Recordeu-lo com el bon avi i
l’excel·lent persona humana que sempre va ser.
Ahir, quan la Isabel em va demanar que pronunciés unes paraules en aquest
comiat potser no s’imaginava la turmenta de records que aquest encàrrec despertaria
en mi. Segur que ara mateix… a cadascun de nosaltres us passa pel cap alguna
vivència compartida amb el nostre company i amic. Vivències que, més que no son
anècdotes, vivències assoleixen el nivell de categoria per que que condensen en
un fet tot el sentit d’ una vida.
L’encàrrec de la Isabel consisteix en que pronunciï unes paraules sobre un
temps llunyà. Un temps que es remunta a més de trenta o quaranta anys enrere, a
uns temps en que alguns de vosaltres no havíeu nascut.
Així que.. temps era temps…
Un temps en el que els vells que ara son els vostres pares, tiets o avis
eren joves.
Encara que els més joves no ho pugueu creure, en Jordi, la Isabel, la Rosa
Maria, la Montse, la Dolores, l’Ignacio, en Sergi, l’Emilio, l’Alfred, en
Celes, l’ Artur, en Pepe, la Lidia, la Mercedes tots aquells que heu vingut i
també aquells que no heu pogut venir… en aquell temps llunyà, en aquell …
temps era temps… vam ser joves.
I com a joves que èrem, crèiem en allò que ens havia deixat dit Henri
Barbusse: el comunisme és la joventut del món.
Abans que nosaltres, molts havien mort en la resistència antifeixista tant
a Espanya com a la resta dels camps de batalla d’Europa, havien mort en els
camps nazis de concentració, o davant dels escamots d’execució franquista, o
s’havien marcit en les presons del feixisme per que creien en aquesta bella ( amb B alta) idea: “el comunisme es la
joventut del món”.
Volíem que la llibertat, que la
igualtat i que la fraternitat establissin el seu regne sobre la terra.
En conseqüència, en Jordi i tota la seva generació van portar la democràcia
al nostre país tot creient en la aquesta idea.
També creiem que si ens esforçàvem prou, si militàvem molt, més aviat que
tard s’obririen “les grans alberedes per on els homes i les dones lliures
passaran per a construir una societat millor”, com ens havia deixat dit
l’estimat Salvador Allende.
Tot preparant aquestes paraules he rebuscat en el fons de l’arxiu històric dels
comunistes de Catalunya. He trobat alguna fotografia on surt en Jordi que he
socialitzat per les xarxes. Poques, ja sabeu allò que va dir un personatge de
qui nom no em vull recordar: “El que se mueve, no sale en la foto”. I en Jordi
es movia, vaja si es movia. No va deixar mai de moure’s. Fins el darrer dels
seus dies.
Sempre en grup, sempre en col·lectiu. En aquestes fotografies col·lectives hi
podem veure un Jordi ben jove, ben guapo (la joventut sempre és bella) al
costat dels seus vells companys de camí i de lluita.
Alguns d’aquests companys ja no estan físicament entre nosaltres encara que
si que resten en les nostres memòries i records, com estarà sempre en Jordi,
parlo, per exemple de:
… en Saturnino Bernal, l’Ignacio Laguna (pare) en Pablo Lopez, en Miguel
Marin, la Victòria Avellaneda, en Tiburcio Ulloa, en José Angulo Leon (
Merino), en Juan Toribio, Juan Navarro… tanta gent que formaven part del
paisatge humà i militant d’en Jordi i de la Cerdanyola dels anys 1970’s. Tanta
gent, tantes batalles socials, econòmiques, ecològiques i polítiques que han
deixat la seva traça en el paisatge urbà de la seva ciutat natal, Cerdanyola.
Algunes d’aquestes persones ens haurien pogut explicar moltes coses de la
vida militant d’en Jordi. Per desgràcia ja no son entre nosaltres. Entre totes les
persones que he consultat aquest matí no he aconseguit esbrinar quan i per què
en Jordi començà la seva militància comunista, al PSUC. Ho esbrinarem, segur.
Cal fer-ho.
Tothom pensa que fou en el tardo-franquisme, quan encara calia estar, com
deia Victor Jara: “allà donde las papas queman”.
En aquell PSUC del tardo-franquisme i dels primers temps de la llibertat, en
aquell partit sorgit de les entranyes d’un moviment obrer en alça, d’un
moviment que feia vagues generals com la de 1973 … en Jordi era d’una espècie
de militant no gaire abundant: era un català de soca-arrel, nadiu de
Cerdanyola, petit comerciant, mentre els seus camarades eren en la seva majoria
obrers de les grans fàbriques ( Aiscondel, Uralita, Riviere… ) o de la
construcció o d’altres sectors.
Què unia aquelles persones tan diverses en un mateix projecte?
Els unia la fraternitat, l’internacionalisme, el projecte de reconstrucció
nacional de la Catalunya devastada pel franquisme. Aquell PSUC que es definia
com a partit nacional i de classe era capaç d’encabir en el seu marc tota la
diversitat social i nacional d’aquells temps i d’articular un projecte de “un
catalanisme popular”.
Arriben les primeres eleccions municipals en 1979 i en Jordi va ser regidor
en el primer ajuntament. Aquell ajuntament com la resta de nous ajuntaments de
Catalunya i de la resta d’Espanya va haver de fer de tot: asfaltar carrers,
posar llums, deturar projectes especulatius…
En Jordi va ser encarregat de construir la nova política de Salut Pública.
Com a regidor de Salut i es va trobar, igual que els demés regidors de les
altres àrees una situació desoladora. Una realitat que calia transformar. A més,
calia fer-ho, tot lidiant amb la legislació heretada del franquisme i amb uns
pressupostos realment minsos. Les dificultats per a fer avançar el canvi eren
immenses.
En Jordi d’acord amb la seva forma de ser i de pensar sabia que l’assumpte
no tenia solució si no era amb l’impuls col·lectius i dels moviments populars
que lluitaven per una salut pública i de qualitat. Sabia que els canvis no
podien avançar si no era amb l’esforç de tots i totes.
Junts i juntes un gran col·lectiu de persones crearen el Consell de Salut,
un organisme que impulsà: la llavors anomenada “planificació familiar”, la
millora dels menjadors escolar, la salut mental… Coses i serveis que avui
semblen normals, naturals, però que, en aquells temps vàrem costar molta
lluita, molts esforços, i sobretot molta capacitat d’acord i de compromís
col·lectius. En Jordi unia a la seva combativitat una enorme capacitat de
diàleg.
Alguns que el coneixien bé, recorden que malgrat tos els esforços esmerçats
i malgrat totes les noves realitats aconseguides, en Jordi no estava del tot
satisfet: les limitacions legals del treball institucional, li deixaren una
certa sensació de frustració.
És per això que, un cop fora de la institució en Jordi no es retirà a la
còmoda vida privada. Va seguir va lluitant per la seva ciutat, i pel seu poble.
Va prosseguir per vies extra-institucionals la lluita per la emancipació social
i nacional de Catalunya.
Un cop consolidada la transició en Jordi tampoc podia restar content amb la
renúncia de l’objectiu de la república i de l’ autodeterminació plasmada en la
constitució de 1978. És així que quan com a fruit de la derrota del projecte de
ruptura democràtica sostingut pel PSUC, aquell gran partit es va trencar, en
Jordi amb la majoria d’aquells que veieu a les fotografies dels cartells passà
el PCC, aquell partit que seguia creient i lluitant per la pau, pel treball , per l’autodeterminació i per la
República. Amb aquells companys, dins i fora de l’ajuntament en Jordi va seguir
lluitant, en els moviments populars contra la especulació urbanística, per la
defensa del territori, contra el camp de golf i tant d’altres.
Arribo al final d’aquest relat i
d’aquests records d’aquell “temps era temps”.
Anys després, la vida del nostre estimat Jordi s’obri a noves experiències,
el relat de la seva vida conegué nous capítols. Renovà la recerca de la seva Ítaca
desitjada i albirada.
Els companys que em succeiran en l’ús de la paraula coneixen millor que jo
els darrers capítols de la vida del nostre estimat company.
Jordi,
parafrasejant el gran poeta republicà Antonio Machado ens has deixat
lleuger d’equipatge. També en això has estat un exemple, un mestre de vida. Es
podria dir que el teu lema era: “tpt per a tots … res per a mi”.
Ens has deixat … però la petjada del teu amor cap a els teus amors, cap a
els teus fills, cap a els teus nets, cap a al teva classe i cap a el teu
poble…
…. la petjada dels teus dies, treballs i lluites romandrà sobre aquesta
terra i en els nostres pensaments mentre els que estem avui aquí siguem
presents.
Joan Tafalla
Granollers, 10 d’agost
de 2021.