Antonio Gramsci,
Article publicat amb motiu de l’atemptat sofert per Lenin el 30 d’agost de 1918, a Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat
La premsa
burgesa de tots els països, i especialment la francesa (la distinció especial
depèn de raons intuïtives), no ha amagat la seva immensa alegria per l’atemptat
contra Lenin.[2]
Els sinistres enterradors de l’antisocialisme han exultat obscenament sobre el
presumpte cadàver ensangonat (Oh, destí cruel, quants piadosos desitjos, quants
dolços ideals has infringit!), han exaltat la gloriosa homicida, han reverdit
la tàctica, exquisidament burgesa, del terrorisme i del delicte polític.
Els
enterradors han quedat defraudats: Lenin viu i nosaltres desitgem, pel bé i la
fortuna del proletariat, que recobri aviat el vigor físic i reprengui el seu
lloc de militant del socialisme internacional.
La bacanal
periodística haurà tingut, fins i tot, la seva eficàcia històrica: els proletaris
han captat el seu significat social. Lenin és l’home més odiat del món, tal com
un dia ho va ser Karl Marx.
[Dotze línies censurades]
Lenin ha
consagrat tota la seva vida a la causa del proletariat: la contribució que ha
donat al desenvolupament de l’organització i difusió de les idees socialistes a
Rússia és immensa. Home de pensament i d’acció, troba la seva força en el
caràcter moral; la popularitat de què gaudeix entre les masses obreres és un espontani
homenatge a la seva rígida intransigència contra el règim capitalista: ell mai
s’ha deixat encegar per les aparences superficials de la societat moderna, que
uns altres han pres per la realitat, caient així d’error en error.
Lenin,
aplicant el mètode forjat per Marx, troba que la realitat és el profund i
insalvable abisme que el capitalisme ha excavat entre el proletariat i la
burgesia, i el cada vegada més creixent antagonisme de les dues classes. En
explicar els fenòmens socials i polítics i en fixar al partit la línia a seguir
en tots els moments de la seva vida, no perd mai de vista el ressort més potent
de tota l’activitat econòmica i política: la lluita de classes. Ell pertany a
la fila dels més fervents i convençuts defensors de l’internacionalisme del
moviment obrer. Cada acció proletària ha d’estar subordinada o coordinada a
l’internacionalisme, ha de poder tenir caràcter internacionalista. Qualsevol
iniciativa, en qualsevol moment, fins i tot transitòriament, que estigui en
conflicte amb aquest ideal suprem, ha de ser combatuda inexorablement: perquè
qualsevol desviació, per petita que és, del camí que condueix directament al
triomf del socialisme internacional és contraria als interessos del
proletariat, siguin interessos llunyans o immediats, i només serveix per
exacerbar la lluita i allargar la dominació de la classe burgesa.
Ell, el fanàtic, l’utòpic, basa el seu pensament i la seva acció, i la del partit,
només sobre aquesta profunda i incoercible realitat de la vida moderna, no
sobre els fenòmens superficialment vistosos, que mouen sempre els socialistes
que es deixen encegar per il·lusions i errors que posen en perill al conjunt
del moviment.
Per això
Lenin ha vist triomfar sempre les seves tesis, mentre que aquells que li van
retreure la seva utopia i exaltaven
el seu propi realisme van ser
miserablement atropellats pels grans esdeveniments històrics.
Immediatament
després de l’esclat de la revolució i abans de partir cap a Rússia, Lenin havia
enviat als companys l’advertiment: «Desconfieu de Kérenski».[3]
Els esdeveniments produïts a continuació li han donat plena raó. En
l’entusiasme de primera hora per la caiguda del tsarisme, la majoria de la
classe obrera i molts dels seus dirigents s’havien deixat convèncer per la
fraseologia d’aquest home, que, amb la seva mentalitat petitburgesa, amb la
falta de qualsevol programa i de tota visió socialista de la societat, podia
conduir la revolució a la ruïna i arrossegar el proletariat rus sobre una via
perillosa per al futur del nostre moviment.
[Tres línies censurades]
Arribat a
Rússia, Lenin es va posar de seguida a desenvolupar la seva acció essencialment
socialista, que podria sintetitzar-se en el lema de Lassalle: «Dir el que hi ha».[4]
Una crítica urgent i implacable de l’imperialisme dels kadets (partit
constitucional democràtic, el major partit liberal de Rússia), de la
fraseologia de Kérenski i del col·laboracionisme dels menxevics.[5]
Basant-se
en l’estudi crític profund de les condicions econòmiques i polítiques de
Rússia, del caràcter de la burgesia russa i de la missió històrica del
proletariat rus, Lenin, des de 1905, havia arribat a la conclusió que, per
l’alt grau de consciència de classe del proletariat i tenint en compte el
desenvolupament de la lluita de classes, tota lluita política a Rússia es
transformaria necessàriament en lluita social contra l’ordre burgès. Aquesta
posició especial en la qual es trobava la societat russa també va quedar
demostrada per la incapacitat de la classe capitalista de conduir una lluita
seriosa contra el tsarisme, per substituir el seu domini polític.
Després de
la revolució del 1905, on es va demostrar experimentalment l’enorme força del
proletariat, la burgesia va tenir por de tot moviment polític en què el
proletariat participés, i per necessitat històrica de conservació es va tornar
substancialment contrarevolucionària. L’expressió fidel d’aquest estat d’ànim
va ser donada pel mateix Miliukov[6]
en un dels seus discursos a la Duma: Miliukov va afirmar preferir la derrota
militar a la revolució.
La caiguda
de l’autocràcia no va canviar gens els sentiments i les directrius de la
burgesia russa, més aviat va anar augmentant la seva substància reaccionària a
mesura que s’anava concretant la força i la consciència del proletariat. La
tesi històrica de Lenin es va acomplir: el proletariat es transformà en gegantesc
protagonista de la història; però era un gegant ingenu, entusiasta, ple de fe
en si mateix i en els altres. La lluita de classes, exercida en un entorn de
despotisme feudal, li havia donat consciència de la seva unitat social, de la
seva potència històrica, però no l’havia educat en el mètode fred i realista,
no l’havia format una voluntat concreta. La burgesia es va acovardir
astutament, va amagar els seus caràcters essencials amb frases altisonants: per
a la seva obra il·lusionista es va valer de Kérenski, l’home més popular entre
les masses al principi de la revolució; els menxevics i els
socialistes-revolucionaris (no marxistes, hereus del partit terrorista,
intel·lectuals petitburgesos)[7]
van ajudar inconscientment, amb el seu col·laboracionisme, a amagar les seves
intencions reaccionàries i imperialistes.
Contra
aquest engany es va alçar vigorosament el partit bolxevic, amb Lenin al capdavant,
desemmascarant implacablement les veritables intencions de la burgesia russa,
combatent la tàctica nefasta dels menxevics, que lliurava al proletariat lligat
de peus i mans a la burgesia. Els bolxevics van reivindicar tot el poder per
als soviets, perquè només això podia constituir una garantia contra els manejos
reaccionaris de les classes acomodades.[8]
Al
principi, els mateixos soviets, sota la influència dels menxevics i dels
socialistes-revolucionaris, s’oposaven a aquesta solució, i preferien compartir
el poder amb els diversos elements de la burgesia liberal; fins i tot la massa,
exceptuant una minoria més avançada, deixava fer, sense veure clara la realitat
de les coses, mistificades per Kérenski i pels menxevics del govern.
[Disset línies censurades]
Els
esdeveniments es van desenvolupar de manera que van donar tota la raó a la
crítica completa i urgent de Lenin i els bolxevics, que havien sostingut que la
burgesia no tenia ni el desig ni la capacitat de donar una solució democràtica
als objectius de la revolució, sinó que ella, ajudada inconscientment pels
socialistes col·laboracionistes, hauria conduït el país a la dictadura militar,
instrument polític necessari per a la consecució de les finalitats imperialistes
i reaccionaries. Les masses obreres i camperoles, a través de la propaganda
dels bolxevics, van començar a adonar-se de tot el que succeïa, van adquirir
una capacitat i una sensibilitat política cada vegada més grans: la seva
exasperació va desbordar per primera vegada al juliol, amb la revolta de
Petrograd, fàcilment reprimida per Kérenski. Aquesta revolta, fins i tot estant
justificada per la funesta política de Kérenski, no tenia l’adhesió dels
bolxevics i de Lenin, perquè els soviets encara seguien reticents a assumir tot
el poder a les seves mans, i, en conseqüència, tota revolta es dirigia
virtualment contra els soviets, que, bé o malament, representaven la classe.
Era
necessari, per tant, continuar encara la propaganda classista i persuadir els obrers
a enviar als soviets delegats convençuts de la necessitat que els soviets assumissin
tot el poder del país. D’aquí també sembla evident el caràcter essencialment
democràtic de l’acció bolxevic, dirigida a donar capacitat i consciència
política a les masses, perquè la dictadura del proletariat s’instaurés de
manera orgànica[9]
i resultés forma madura de règim social econòmico-polític.
A accelerar
els esdeveniments va contribuir, més que l’actitud cada vegada més provocadora
de la burgesia, la temptativa militar, feta per Kornílov,[10] de marxar
sobre Petrograd per prendre el poder, i més tard Kérenski amb els seus gestos
napoleònics, amb la formació d’un gabinet compost de coneguts reaccionaris, amb
el seu preparlament no triat per sufragi universal, i, finalment, amb la
prohibició del congrés panrús dels soviets, veritable cop d’estat contra el
poble, inici de la traïció burgesa contra la revolució.
Les tesis
de Lenin i dels bolxevics, defensades, reblades, propagades amb treball
perseverant i tenaç des de l’inici de la revolució, tenien una comprovació
absoluta en la realitat: el proletariat, tot el proletariat de les ciutats i
dels camps, es va alinear resoludament entorn dels bolxevics, va derrocar la
dictadura personal de Kérenski, lliurant el poder al congrés dels soviets de
tot Rússia.
Com era
natural, el congrés panrús dels soviets, convocat malgrat la prohibició de Kérenski,
va donar, entre l’entusiasme general, el càrrec de president del Consell de
Comissaris del Poble a Lenin, que havia demostrat tanta abnegació per la causa
del proletariat i tanta clarividència a jutjar els fets i a traçar el programa
d’acció de la classe obrera.
[Trenta-cinc línies censurades]
La premsa
burgesa de tots els països sempre ha representat Lenin com un dictador que s’ha imposat amb violència
a un poble immens i l’oprimeix feroçment. Els burgesos no aconsegueixen
concebre la societat més que enquadrada en els seus esquemes doctrinaris: la
dictadura per a ells és Napoleó, o fins i tot Clemenceau, és el despotisme centralitzador
de tot el poder polític en mans d’un, solament, i exercitat a través d’una
jerarquia de serfs armats d’escopetes o d’escribes amb pràctiques
burocràtiques. Així, la burgesia ha exultat davant la notícia de l’atemptat
contra el nostre camarada, i ha decretat la seva mort: desaparegut
l’insubstituïble dictador, tot el nou
règim, segons la seva concepció, hauria d’esfondrar-se miserablement.
[Seixanta-tres línies censurades]
Victor Kovalenko
Ell ha
estat agredit mentre sortia d’una fàbrica, on havia mantingut un debat amb els
obrers: el ferotge dictador segueix,
doncs, la seva missió de propagandista; està sempre en contacte amb els
proletaris, als quals porta la paraula de la fe socialista, l’estímul a l’obra
tenaç de resistència revolucionària, per construir, per millorar, per
progressar per mitjà del treball, del desinterès, del sacrifici. Va ser colpit
pel revòlver d’una dona, d’una socialista-revolucionària, d’una vella militant
de la subversió terrorista. En l’episodi hi ha tot el drama de la Revolució
Russa. Lenin és el fred estudiós de la realitat històrica, que tendeix
orgànicament a construir una societat nova sobre bases sòlides i permanents,
segons els dictàmens de la concepció marxista: és el revolucionari que
construeix sense fer-se il·lusions frenètiques, obeint la raó i la saviesa.
Dora Kaplan era una humanista, una utòpica, una filla espiritual del
jacobinisme francès, que no aconsegueix comprendre la funció històrica de
l’organització i de la lluita de classes, que creu que socialisme significa pau
immediata entre els homes, paradís idíl·lic de goig i amor. Que no comprèn com
de complexa és la societat i com de difícil és la tasca dels revolucionaris,
amb prou feines convertits en gestors de la responsabilitat social. Sens dubte,
ella actuà de bona fe i creia poder donar la felicitat a la humanitat russa,
alliberant-la del monstre. No actuen
de bona fe els seus glorificadors burgesos, fastigosos enterradors de la premsa
capitalista. Ells han exaltat al socialista-revolucionari Txaikovski,[11]
que a Arkhànguelsk va acceptar posar-se al capdavant del moviment antibolxevic
i que havia derrocat allí el poder dels soviets: ara que ha acomplert la seva
missió antisocialista i ha estat manat a l’exili pels burgesos russos
capitanejats pel coronel Chaplin, riuen del vell boig, del somiador.
La
justícia revolucionària ha castigat Dora Kaplan; el vell Txaikovski expia en
una illa de gel el seu delicte d’haver-se fet instrument de la burgesia, i són
els burgesos els qui l’han castigat i riuen d’ell.
Una selecció d’articles de Gramsci sobre la revolució russa a:
Antonio Gramsci, Qui
vol els fins, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), selecció,
edició i presentació de Joan Tafalla, Manresa, Editorial Tigre de paper, 2019.
[1] Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat.
[2] El 30 d’agost de 1918, en sortir de la
fàbrica Mijelson, on havia tingut una assemblea, Lenin va ser ferit per la
terrorista socialista revolucionària de dretes Fania Kaplan, també coneguda com
a Dora Kaplan, com escriu Gramsci. El mateix dia un altre terrorista socialista
revolucionari de dretes, l’estudiant Kenneguisser, assassinava al cap de la txeca
de Petrograd, Uritski. Setanta-un dies abans d’aquest atemptat, el 20 de juny,
un altre terrorista socialista revolucionari de dreta havia assassinat a Moisei
Volodarsky. Les ferides d’aquest atemptat van ocasionar la mort de Lenin el 21
de gener de 1924.
[3] Vegeu les
tres «Cartas des de lejos» de
V. I. Lenin, Entre dos revoluciones, Moscou,
Editorial Progreso, 1974. N’hi ha edició espanyola, Madrid, Siglo XXI, 2017, p.
5-41.
[4] Sens dubte
es tracta del precedent inspirador la famosa dita gramsciana: «La veritat és la
tàctica de la revolució proletària».
[5] Menxevic
(minoritari, en rus): seguidors de Gueorgui Plekhànov, de Iuli Màrtov, o de
Pàvel Akxelrod. Al II congrés (1903) del POSDR, van quedar en minoria enfront
de les posicions dels partidaris de Lenin, que van passar a denominar-se
bolxevics (majoritaris). En 1912 van passar de ser corrent en el POSDR a ser
partit separat. Durant la revolució de 1917 consideraven que la Revolució Russa
havia d’aturar-se en la seva fase de revolució burgesa.
[6] Pàvel
Miliukov (1859-1943), fundador del Partit Democràtic Constitucional, ministre
d’Exteriors al primer govern provisional de març de 1917. Va tractar de
reactivar l’esforç de guerra contra Alemanya, va retardar la convocatòria de l’assemblea
constituent i va ser contrari a les propostes de reforma agrària. Després del
descobriment d’uns papers secrets en els quals reivindicava l’annexió a Rússia
dels estrets i es comprometia amb els aliats a seguir la guerra, va ser obligat
a dimitir després de la crisi d’abril. Va ser partidari del cop d’estat de
Kornílov. Va morir en l’exili a Aix-les-Bains.
[7] Partit Socialista
revolucionari, informalment SR o eserites, era un partit que es proclamava
hereu del populisme rus del segle xix
(res a veure amb l’actual significat del terme populisme), era el partit
majoritari en el camp, amb gran incidència entre els intel·lectuals. Alguns
grups en el seu interior seguien fascinats pels actes terroristes de les
generacions anteriors. En el transcurs de la revolució de 1917 el PSR es
dividirà i la fracció dels eserites d’esquerres formaran part de primer govern
soviètic al costat dels bolxevics.
[8] Vegeu V. I.
Lenin, «Les tasques del proletariat en la present revolució», publicat el dia
7/20 d’abril de 1917 a Pravda, més
conegudes com a tesi d’abril, a Entre
dues revolucions, op. cit., p.
51-56. També «Les tasques del proletariat en la nostra revolució. Projecte de plataforma del partit proletari»,
presentat per Lenin en la conferència nacional del partit bolxevic, celebrada
els dies 24-29 d’abril/7-12 de maig a op.
cit., p. 75-98.
[9] El
concepte d’organicitat o d’orgànic, segons Giuseppe Prestipino (al Dizionario Gramsciano, 2009, p. 598-599)
«designa un complex unitari i vital amb una metàfora extreta del món de la
vida, potser sota la influència d’un vitalisme d’extracció
bergsoniano-soreliana». Aquest concepte és corrent en els escrits juvenils de
Gramsci però també en els Quaderns de la
presó. Usos del concepte orgànic en diversos contextos: QP 4, 38; QP 7, 24
o, QP 13, 18. També en les Cartes de la
presó, almenys en dues dirigides a
Tania: de 7 de setembre de 1931 i de 6 de juny de 1932.
[10] Lev
Kornílov (1870-1918) general tsarista durant la Gran Guerra. Comandant en cap
de l’exèrcit durant el govern provisional de febrer. Va intentar realitzar un
cop d’estat a principis de setembre que va fracassar a causa de la resistència
obrera i a l’acció dels bolxevics, i va ser destituït i arrestat. Alliberat de
forma il·legal per un dels seus còmplices després de la revolució d’octubre, va
marxar cap al territori cosac del Don a principis de 1918. Va formar l’anomenat
Exèrcit de Voluntaris al costat dels generals Aleksèiev i Kornílov, que va
iniciar la guerra civil. Va ser nomenat comandant d’aquest exèrcit, però va
morir en acció de guerra prop d’Ekaterinodar, l’abril d’aquest mateix any.
[11] Nikolai
TxaikovskI (1850-1926), comandant de l’exèrcit i cap del govern antibolxevic de Arkhànguelsk, després de la invasió
d’aquella zona per les tropes de l’Entesa l’any 1919.