DE-CONSTRUINT EL NACIONALISME GRAN-RUS (I)

Joan Tafalla.

 

“Cal distingir entre el nacionalisme de

una nació opressora i el nacionalisme 

d’una nació oprimida, entre el 

nacionalisme d’una nació gran i el 

nacionalisme d’una nació
petita”.

Lenin, 31 de desembre de 1922[1].

  

Proemi sobre la
guerra actual

 

Abans de començar la meva crítica del
nacionalisme gran-rus voldria recordar la meva posició sobre la guerra d’Ucraïna
que es desenvolupa des de l’any 2014 i que experimenta un increment des del
passat dia 24 de febrer. No fer-ho podria induir a malentesos.

Així doncs: més que mai, no a la
guerra. No a la invasió d’Ucraïna per Rússia. No al govern ucraïnès
d’ultradreta, imposat per l’OTAN, i la Unió Europea i recolzat per nazis. No a
l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Que Ucraïna sigui un estat neutral. Pau entre els
pobles, guerra als capitalismes imperialistes que desencadenen les guerres per
a negociar el repartiment del món. Els morts els posen els pobles, les
beneficis se’ls embutxaquen els capitalistes d’ambdues bandes. Autodeterminació
dels pobles. Autodeterminació per a les repúbliques del Donbass, però també per
a la resta d’Ucraïna. Recordem les lliçons de Jean Jaurès, de Rosa Luxemburg,
de Karl Liebknecht, de Vladimir Lenin. Recordem les lliçons de Zimmerwald i de
Kienthal!

 

El nacionalisme gran- rus i Ucraïna

 

En el seu discurs de 21 de febrer de
2022 Putin va destapar públicament l’essència profundament reaccionària i
imperialista del nacionalisme gran-rus en un discurs on tractava d’argumentar
la mentida de que els ucraïnesos mai no havien tingut un estat. Per a
justificar la invasió d’Ucraïna que es produiria tres dies després Putin va
afirmar que Ucraïna no ha existit mai com a nació i que mai no ha tingut un
estat.

Guenadi Ziuganov, secretari general del
PCFR en una subhasta insuportable a veure qui és més nacionalista i més
gran-rus el va imitar, si bé posant el límit de que “tot es faci de manera
professional”[2] . No
tots els diputats comunistes russos ho veuen de la mateixa manera. Milhaud
Matvéiv, és l’únic diputat de la Duma Russa que ha mantingut un posicionament
internacionalista, nacional i de classe tot declarant: “Aquesta guerra ha
d’acabar immediatament. Quan vaig votar pel reconeixement de l’RPD i l’RPL (com
a independents), vaig votar per la Pau, no per la guerra. Perquè Russia és
convertís en un escut, perquè no bombardegessin el Donbass i no perquè
bombardegessin Kíev” [3].

D’altra banda, sabem que no tots els
partits comunistes estan d’acord amb aquestes posicions. En arriben
informacions incompletes però que mostren que tant el partit comunista ucraïnès
com d’altres països opinen que: “… la decisió de Rússia, de reconèixer la
independència de la regió separatista de Donetsk i Lugansk i d’advocar per la
intervenció militar, «s’està duent a terme sota el pretext de l’autodefensa»,
de la desmilitarització i la «des-fascistització» d’Ucraïna, “no es va fer per
protegir la gent de la regió o la pau, sinó per promoure els interessos dels monopolis
russos en territori ucraïnès i la seva ferotge competència amb els monopolis
occidentals”[4].

Si el discurs de Putin no formés part
de la retòrica nacional-imperialista d’una guerra que es desenvolupa cruelment
en aquests moments no tindria major importància. Seria, simplement, retòrica
política d’ús interior. Malgrat que tot anunciant la invasió en la seva declaració
de 24 de febrer Putin declarava: “els nostres plans no inclouen l’ocupació de
territoris ucraïnesos”[5],
afirmar tres dies abans que “Ucraïna no ha estat mai una nació”, deixa oberta
la possibilitat a una annexió d’aquell estat per part de Rússia. Tot dependrà
de com es desenvolupin els esdeveniments.

Però Putin menteix: Ucraïna fou un
estat durant entre 1922 i 1991. Un estat anomenat República Socialista
Soviètica d’Ucraïna, unit fraternalment amb la resta de Repúbliques Socialistes
Soviètiques.

No és la primera vegada que Putin,
representant màxim dels capitalistes que varen destruir el socialisme i gestor
dels seus interessos, menteix sobre Lenin i sobre la història de la URSS. I em
temo que no serà la darrera. Les classes dominants russes necessiten del
nacionalisme gran-rus com a ideologia que legitima el seu règim de dominació,
explotació i opressió.

Exposo alguns antecedents d’afirmacions
similars fetes amb anterioritat. En la seva visita a Crimea de l’agost de l’any
2015, Putin va afirmar: “Russos i ucraïnesos son el mateix poble”[6].
El 25 d’octubre del 2016, durant un discurs pronunciat a Stávropol davant
membres del moviment Front Popular Pan-Rus Vladimir Putin va acusar Lenin de
“col·locar ‘una bomba de temps’ en traçar fronteres administratives que van
dividir els pobles”. Quatre dies abans, coincidint amb el 92è aniversari de la
mort del dirigent bolxevic va afirmar que moltes de les idees de Lenin “… com
la de dotar les regions d’autonomia, van col·locar una bomba atòmica sota
l’edifici de l’ estat anomenat Rússia, que va esclatar més tarda. Nosaltres no
necessitàvem una revolució global”[7].

Guenadi Ziuganov no pensa de manera
gaire diferent. Segons ell: «Crec que Lenin va ser sotmès a pressió i
influència per part de la lluita que odien Rússia». Podem deduir
d’aquestes paraules del secretari general del PCFR que Lenin no va saber
resistir aquestes forces[8].

La declaració de Putin mostra la
terrible continuïtat entre el pensament de les elits de l’Imperi tsarista i el
pensament de les elits de l’actual Federació Russa. Com aquesta ideologia
imperialista i xovinista resistí, travessà 70 anys de socialisme d’estat és un
tema massa complex per ser abordat en l’espai disponible[9].
Però em sembla important i significatiu recordar de quina manera tracta el
poder actual a Rússia l’herència bolxevic i, concretament a Lenin. Alguns
companys no haurien d’ignorar aquest fet quan declaren el seu entusiasme per
Putin i els seus.

 

Rússia, o una “presó dels pobles”?

 

L’objectiu d’aquest article, dividit en
dues parts, és mostrar que allò que Putin anomena Rússia és el producte d’una
conquesta imperialista similar a la conquesta de l’Oest per part dels ianquis a
l’Amèrica del Nord. Els exèrcits d’una dinastia sanguinària: els Romanov, que
usaren el nom de Rússia i dels russos per tal de conquerir, oprimir explotar
tota una àmplia gama de pobles. En el present text faré un breu resum d’aquesta
conquesta colonial prèvia a la revolució de 1917. En el segon exposaré breument
com varen tractar el tema nacional els bolxevics i en concret Lenin[10].

Per començar, invito el lector a fer
una ullada al mapa publicat dins l’Atles General Històric i Geogràfic de Paul
Vidal de la Blache, 1894, què era la composició nacional d’allò que Putin
anomena «l’estat rus».

 

L’imperi tsarista tenia el 1914 una
extensió de 21.874.000 km². Arribava des dels territoris del gran
Ducat de Varsòvia fins al Pacífic, des de les ribes del mar Bàltic fins a la
Trans-Caucàsia, des de l’Oceà Glacial Àrtic fins a les fronteres de la Xina, de
l’Afganistan, l’Iran i de Turquia. Es tractava d’una formació social de
composició nacional bigarrada producte de la història de la conquesta secular
d’immensos territoris per part de l’autocràcia tsarista.

Segons el cens del 1897, la composició
nacional de l’imperi (en milions d’habitants) era la següent: russos (55,6),
ucraïnesos (22,4), bielorussos (5,8), polonesos (7,9), jueus (5,0), kirguizes
(4,0), tàrtars (3,4), uzbeks (0,7), alemanys (1,8), letons (1,4), baskires
(1,3), lituans (1,2), romanesos/moldaus (1,1), estonis (1,0), mordvins (1,0),
georgians (0,8), tadjiks (0,3), turcomans (0,3), grecs (0,2) i búlgars (0,2).
Ni àzeris, ni kazakhs eren considerats grups nacionals en aquest cens, encara
que sí ho foren en els de 1959 i 1979.

L’autocràcia tsarista va començar la
seva expansió violenta cap a l’est al segle XVI. Kamtxatka va ser conquerida el
1697, les illes Kurils el 1711, Alaska el 1798 i Fort Ross (el futur San
Francisco) el 1812. Alaska va ser venuda als USA l’any 1867. Per la seva banda
la derrota de la primera branca de l’Horda de Or amb la conquesta de Kazan va
significar la submissió i absorció dins de les fronteres autocràtiques dels
pobles del Volga, dels Urals, dels Tàrtars i dels baskhirs. L’any  1783 va ser derrotada a segona branca de
l’Horda d’Or amb la conquesta de Crimea. Els tàrtars eren vassalls de l’imperi
turc i en el context de lluita contra ells, Rússia es va veure implicada en les
guerres entre turcs, polonesos i ucraïnesos. Això explica la conquesta
d’Ucraïna i Bielorússia a finals del segle XVII, així com l’expansió cap al
Bàltic amb la fundació de Sant Petersburg i les annexions d’Estònia, Letònia i
Carèlia. El 1812 Suècia va cedir a Caterina II el gran ducat de Finlàndia. El
1801 es va produir l’annexió de Geòrgia i el 1821 la d’Armènia.

Per tal d’assegurar la continuïtat
territorial entre l’imperi i aquestes noves conquestes trans-caucàsiques es va
produir la llarga i sagnant conquesta i “pacificació” del conjunt del Caucas
(1859). L’expansió de l’imperi tsarista cap a Manxúria i Corea va ser frenada
en el transcurs de la guerra inter-imperialista rus japonesa de 1904-1905, que
va desencadenar la revolució de 1905 on ja van aparèixer moviments
d’alliberament nacional a Polònia, Finlàndia i al Caucas.

A l’Àsia central també parlem de
conquestes paral·leles i coetànies a les de l’imperialisme occidental a la
mateixa època: la declaració de l’emirat de Bukhara com a protectorat el 1868,
la conquesta del khanat uzbek de Kiva el 1873 i les conquestes cap a Àsia
Central ( Batumi, Ardahan i Kars el 1878); de la regió muntanyenca del Pamir el
1895. Es pot comparar aquesta breu cronologia amb la de la conquesta d’Àfrica
pels francesos: Algèria (1830), Marroc (1904-1912), Tunísia (1881). O pels
anglesos Sud-àfrica (1902), Rodesia (1885), el repartiment de l’Àfrica oriental
entre Alemanya i la Gran Bretanya (tractats del 1886 i 1890) o l’apropiació
indeguda del Congo per part del genocida Leopold II de Bèlgica (1885).

 

És a dir, el mapa de l’imperi
autocràtic tsarista del 1914 no és un mapa de Rússia ampliada fins a unes
fronteres “naturals” imaginàries. Ben al contrari: aquest mapa era producte de
la mateixa onada de conquestes territorials que els restants imperialismes
realitzaven a la mateixa etapa. És normal que alguns autors comparin l’imperi
rus del 1914 amb els imperis colonials francès, anglès o belga de la mateixa
època. L’única diferència entre l’imperi autocràtic rus i la resta
d’imperialismes rau en el fet que les colònies formaven una continuïtat
territorial la metròpoli. Es tracta d’una diferència estrictament geogràfica
que no modifica per res l’essència mateixa de l’imperialisme rus.

Els pobles sotmesos a la nació dominant
en aquest imperi eren anomenats al·lògens, és a dir estrangers, en oposició als
“naturals” de l’imperi, que serien els russos. En realitat aquests pobles
al·lògens eren estrangers al seu propi país, ocupat militarment per Rússia i
explotat colonialment per un imperialisme autocràtic. El 1914 aquests pobles
al·lògens representaven el 53% de la població de l’imperi. És a dir, la nació
dominant en aquest immens espai colonial era una minoria que dominava amb mà de
ferro i sense guant de seda sobre territoris, com hem vist, molt recentment
conquerits.

Per mantenir unit aquest imperi, es van
perseguir les llengües nacionals i es va imposar el rus com a llengua escolar i
de l’administració. Les institucions de govern dels pobles i nacions anteriors
a la conquesta russa van ser abolides i se les va substituir per les
estructures centralistes i autocràtiques de dominació imperial: les “governacions”,
els districtes (ouesd) i els cantons (volost). Al capdavant d’aquestes
administracions es van col·locar oficials majoritàriament russos i, en algunes
parts membres de les classes dirigents locals assimilats i russificats.
L’administració colonialista va intentar anul·lar les identitats, les llengües
de les nacions colonitzades. També el pensament de les elits que col·laboraven
amb l’imperi.

Com a elements de cimentació de tot
aquest bloc històric, d’aquesta formació social complexa actuava la imposició de
la llengua russa i l’expansió d’una ideologia nacionalista d’estat d’un
xovinisme gran-rus que Lenin no es va cansar de fustigar moltes vegades. Afegim
que les poblacions obreres d’origen rus, emigrades als nous territoris
conquerits per tal de treballar a les indústries o la mineria actuaven de
manera contradictòria. D’una banda, com a colons que poblaven i coadjuvaven al
control del territori recentment conquerit, estabilitzant la nova situació. En
aquest aspecte s’assemblarien als colons francesos a Algèria, el Marroc o
Tunísia. D’altra banda, aquestes poblacions de colons obrers russos van jugar
un rol important en la difusió de les noves idees del socialisme que,
procedents d’occident, van penetrar a través d’ells a Àsia. Un rol
contradictori en què es barrejaven en combinacions complexes les idees euro-cèntriques
i evolucionistes amb les aspiracions a l’emancipació social. Tret de minories
molt avisades i cultes, aquesta barreja va produir un fenomen de
social-xovinisme, similar al fenomen de l’aristocràcia obrera descrita per
Lenin com a element de suport de les polítiques imperialistes i colonials
britàniques o franceses a les colònies d’ultramar.

Afegim a tot això el rol desenvolupat
pels atamans cosacs i de les seves tropes a qui el tsar concedia terres als
territoris que l’havien ajudat a conquerir i que solien tenir sotmesos com a
servents a camperols de les nacions “al·lògenes” conquerides. A Àsia central
tot això va propiciar que molts d’aquests pobles trobessin en l’Islam una forma
de construcció d’una identitat que expressava la seva resistència davant d’una
despietada explotació colonialista. Una explotació que ells identificaven amb
el poble rus. Pensem per exemple, en les conseqüències devastadores de la
imposició del cultiu del cotó per part dels terratinents russos a les estepes
de l’Àsia central amb la consegüent devastació dels cultius tradicionals i de
l’autosuficiència alimentària dels pobles originaris.

 

L’estructura nacional de la URSS, una bomba de temps?

 

He començat aquest text recordant que
tant per a Putin, com per a Guenady Ziuganov l’estructura nacional que va
sorgir de la Constitució de l’URSS del 1924 era una bomba de rellotgeria o
pitjor, una bomba atòmica. Cap dels dos no parla del que hauria estat el
contrari: l’anul·lació de les nacions “al·lògenes”, la russificació forçada, la
creació d’una república “federal” russa encara més centralitzada. Per a tots
dos, l’onada d’independències d’inici dels noranta va ser la causa de la
caiguda de l’URSS.

En la segona part d’aquest article
mostraré com aquest discurs nacionalista gran-rus deforma la realitat històrica
i com, perjudica la unió lliure dels pobles sobre la base del dret a
l’autodeterminació. Serà el proper divendres.

 

Sabadell, 3 de març de 2022

(article originalment 

publicat a la revista Realitat)