Joan Tafalla
En el Quadern de Presó 25 escrit per Gramsci a Formia entre l’estiu de 1934 i els inicis de 1935, Gramsci recorda el següent:
” A Roma els esclaus no podien ser reconeguts exteriorment com a tals. Quan un senador va proposar que els esclaus tinguessin una vestimenta que els distingís, el Senat s’hi va oposar, per por que els esclaus es fessin perillosos si es feien conscients del seu gran nombre (cfr Sèneca, De Clementia, 1,24 i Tàcit, Annals, 4,27)”.
Quadern de Presó § 25, 6, 2.
Heus ací el motiu pel qual la praxi conjunta de la classe obrera i de les classes populars és essencial per a la comprensió d’un fet cabdal: “En som molts més dels que ells volen i diuen” ( Raimon).
Quan ens mobilitzem ( fem assemblea a l’empresa o al barri, fem vaga, sortim al carrer) comprovem la nostra força col·lectiva. La constatació de la pròpia força estimula la nostra autonomia de classe. Per això el Senat romà no volia que els esclaus es ditingissin dels lliures pel vestit. Calia evitar que s’adonessin que eren tants que sense ells no hi havia imperi.
El Senat romà ho sabia. Avui, la patronal ho sap, els sindicats de conciliació de classes també ho saben. Per això uns i altres fan tot allò que poden per a impedir o, per lo menys frenar la mobilització col·lectiva.
Tot analitzant la experiència històrica dels processos reals de formació de les classes subalternes en tant que classe, Gramsci apunta com hem d’analitzar-los:
“Criteris metodològics. La història dels grups socials subalterns és necessàriament dispersa i episòdica. És indubtable que en l’activitat històrica d’aquests grups hi ha la tendència a la unificació, encara que sigui en plans provisionals, però aquesta tendència és contínuament trencada per la iniciativa dels grups dominants, i per tant només pot ser demostrada en un cicle històric complert, si és que acaba en èxit. Els grups subalterns pateixen sempre la iniciativa dels grups dominants, fins i tot quan es rebel·len i s’aixequen: només la victòria «permanent» trenca, i no immediatament, la subordinació. En realitat, encara que semblin triomfants, els grups subalterns són només en estat de defensa alarmada (aquesta veritat es pot demostrar amb la història de la Revolució francesa fins almenys al 1830). Cada rastre d’iniciativa autònoma per part dels grups subalterns ha de ser per tant de valor inestimable per a l’historiador integral; d’això es desprèn que una tal història no es pot tractar sinó per monografies, i que cada monografia demana un munt molt gran de materials sovint difícils de recollir”.
Quadern de Presó 25 § (1), 2.
Podem concloure algunes coses, ni que sigui provisionalment:
1. L’autonomia de classe és una fase necessària de la formació d’una consciència de classe independent respecte de les classes dominants. És a dir d’una cosmovisió pròpia, escindida de la cosmovisió de l’enemic de classe. Tot i essent molt, l’autonomia és una encara fase insuficient en la formació de la classe com a classe. Un cop aconseguit un grau elevat d’autonomia de classe cal anar més enllà. Cal arribar col·lectivament a una visió integral de la història. Cal arribar la consciència de que sense la formació d’un nou tipus d’estat no es podrà avançar cap a la superació de l’explotació, de l’alienació i de l’ opressió. Un nou tipus d’estat que a l’hora
2. L’experiència històrica mostra que les grans masses solament poden avançar cap a una visió món independent de la cosmovisió de les classes dominants a través de la democràcia: és a dir través de la deliberació democràtica sobre la experiència concreta i col·lectiva. Cap “consciencia exterior” pot produir fruits duradors si els mirem amb una visió de llarg termini. Sovint aquesta suposada “consciencia exterior” s’ha imposat a base de la substitució de la classe per una minoria, usant la burocràcia o la coerció. Reflexionem sobre la implosió del socialisme “real” del segle passat.
3. L’ autonomia de classe sempre és provisional, sempre està en perill per culpa de l’acció permanent de les classes dominants i dels sectors conciliadors i corporatius de la pròpia classe. Com ens mostren les experiències del socialisme “real”, la cosmovisió de les classes dominants segueix essent determinant inclús després de la conquesta de l’estat.
4. A cada fase de la formació de la classe com classe i en cada formación social cal una determinada forma d’organització. Organització més enllà de la petita secta o grup ben intencionat, però ineficient per la seva manca de potència i pels seus perills potencials . Cal organització de la classe com a classe independent i escindida de la classes dominants.
[Esborrany a desenvolupar, matitzar i completar. Agrairé comentaris crítics]
Sabadell, 10 d’agost de 2025