Paraules en la presentació del llibre “Lenin i Gramsci: democràcia obrera i hegemonia”.
Casal de Barri Transformadors Fort Pienc de Barcelona, 17 d’octubre de 2025.
Joan Tafalla
Bona tarda a tothom,
El llibre que avui presentem és una obra col·lectiva. És un recull de les cinc ponències presentades pels camarades i no obstant amics Iván, Alejandro, Víctor, Nando i jo mateix en curs del Simposi Lenin & Gramsci: democràcia obrera, hegemonia i traductibilitat. Aquell acte, organitzat per l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya, es va celebrar el dia 26 de juny de 2024 en el marc del Congrés Internacional sobre Lenin, celebrat a la Universitat de Barcelona els darrers dies de juny de l’any passat. L’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya agraeix als organitzadors del congrés, especialment al company Roger Castellanos, l’acollida que varen donar al Simposi. El llibre dona compliment a una de les demandes expressades durant el debat: la publicació dels textos. En acabar el simposi, l’amic Arnau Mayans, de les Edicions del 1979 es va acostar i ens va oferir la possibilitat de publicar-los en forma de llibre. L’Associació agraeix infinitament a les Edicions de 1979 aquesta disponibilitat, potser millor dir-ne generositat, així com el molt bon treball d’edició fet per l’Ainhoa Yll.
Alguns potser pensin que estem davant d’un llibre d’erudició marxista útil tant sols per allò que es diu “els molt cafeters”. Ben al contrari els autors considerem que esteu davant de cinc aportacions teòric pràctiques que pretenen ajudar a refer la nostra cultura política i a trobar les vies per a construir una estratègia de transformació radical de la societat i de la cultura.
Ho argumento breument:
Vivim en uns moments de canvi d’època i de crisi civilitzatòria: el futur del nostre poble i del conjunt de la humanitat està sobre la taula. Tant al nostre país com a la resta dels països del centre imperialista, la gent d’esquerres trobem enormes dificultats per a fer front al feixisme creixent. Sovint oblidem que el feixisme rampant és la forma política que adopta el canvi radical en les formes d’acumulació del capital, en els equilibris geopolítics i l’esgotament de tota una civilització. Es fa difícil imaginar les vies per a avançar cap a una humanitat lliure, igual i fraternal.
A això se suma un terrible buit estratègic en l’esquerra laborista: el moviment ho és tot, el fi no és res. Per a què elaborar una estratègia?
Un altre element que apareix és que la actual renovació generacional ( per migrada que sigui) en els quadres de l’esquerra, es produeix en un context d’adamisme i ruptura del fil roig del moviment emancipatori. Tot plegat és un simple epifenomen dels dramàtics canvis en la composició social de les classes subalternes produïts en els països del centre imperialista des de fa dècades.
Es l’aire del temps: hi ha un mur d’ignorància i sovint de menyspreu sobre l’aportació dels clàssics del marxisme. Se’ls invoca ritualment, sense llegir-los i sense comprendre’ls. Tampoc hi ha una reflexió sobre allò que en els clàssics hi ha d’interessant: el mètode de pensament i l’estil de treball, com ens va dir Lukács.
No és el primer cop que passa. Però la gravetat del canvi d’època i la urgència de la transformació radical de la societat, fan aquest un buit estratègic més preocupant que mai.
El perquè d’aquest llibre
Deixeu-me ser una mica esquemàtic. Els temps m’hi obliga.
Durant els anys setanta del segle xx, es va voler re-significar la figura d’Antonio Gramsci contraposant-la a Lenin. Això entrava directament en contradicció amb l’opinió del comunista sard, que considerava el comunista rus com el “més gran teòric modern de la filosofia de la praxi” (Gramsci, Quadern de la presó 10 § 12).
En realitat, aquella fou una operació política i intel·lectual que pretenia o bé des legitimar teòricament la tradició política comunista italiana (Norberto Bobbio, a DD.AA., 1967:75-100; també Bobbio o Massimo Salvadori a DD.AA., 1978: 9-58) o bé subministrar una tradició respectable a la creixent socialdemocratització d’alguns partits comunistes (Jordi Solé-Tura, Achille Ochetto, Giorgio Amendola, a DD.AA., 1976).
Una altra part d’aquella operació consistia en contraposar l’obra de Gramsci escrita abans de la seva detenció, el 8 de novembre de 1926, amb allò que va escriure als Quaderns de la Presó. Es difonia la idea de que, durant els anys de la presó, Gramsci hauria abandonat el “leninisme” que practicava en l’època de la construcció del Partit Comunista d’Itàlia, entre el anys 1922 a 1926. Els autors «sol·licitaven als textos» a allò que no els textos ni els fets diuen. Per al conjunt d’aquests debats, vegeu Guido Ligouri (2012: 251-302).
Una cosa similar ha passat en la recent difusió de Gramsci a Espanya després de la crisi del 2008: contra qualsevol evidència històrica es va intentar reduir-lo a un simple apòstol del populisme (Errejón i Mouffe, 2015).
Ambdues operacions teoricopràctiques ( la dels anys 1970-80 i la dels anys posteriors al 2008) han servir i serveixen per a frenar, controlar, desmobilitzar i re-subalternitzar el moviment obrer i popular. A Itàlia van tenir com a conseqüència final la dissolució del PCI per la seva pròpia direcció. Amb conseqüències terribles, no solament a Itàlia.
En el cas del regne borbònic d’Espanya la primera fase d’aquella operació ( anys 1970-80) van aconseguir incorporar al règim del 1978 a una part de les noves elits sindicals i polítiques formades al calor de gran onada de les lluites obreres i populars dels anys 1965 a 1976-77. Les classes dominats varen aconseguir canviar la seva forma de dominació usant d’una banda la coerció ( 300 obrers morts) i d’altra el consens. En la mateixa procés varen aconseguir escapçar el potent moviment que lluitava per a la ruptura democràtica.
En l’actualitat, la derrota de la proposta populista i l’evolució forçada des de dalt de la fase populista a la fase laborista han dividit i re-subalternitzar un moviment de les masses que havia obert una bretxa important en el règim.
En resum, ambdues operacions teòric-pràctiques han estat instruments de la consolidació de la tercera revolució passiva (règim del 1978) i l’actual quarta revolució passiva i de la consolidació d’una cultura política transformista en la història del regne borbònic d’Espanya (Tafalla, 2021).
És per això que tractar de restablir la veritable relació entre Lenin i Gramsci, com fan els cinc capítols del nostre llibre no té cap pretensió acadèmica ni d’erudició vana, allunyada de la activitat pràctica. El rigor que tots cinc autors han esmerçat en provar les respectives tesis, son una mostra de respecte als militants socials i polítics que a lo llarg i ample del territori, de les empreses, de les relacions segueixen imaginant un futur sense capitalisme.
I això perquè? Doncs molt senzill:
Els autors no som aliens a la dura realitat que pateix el nostre poble. Ens agradaria que els textos que publiquem avui contribuïssin a la reflexió política i estratègica de l’esquerra en uns moments en què
“…la formació d’una voluntat col·lectiva nacional popular i [d’una] reforma intel·lectual i moral, de la qual el Príncep modern és l’expressió activa i operant…” (Gramsci, Quaderns de la presó, 8 § 21),
… és més urgent que mai.
—
Bibliografia
– (1967), AAVV, Gramsci e la cultura contemporanea, atti del Convegno internazionale di studi gramsciani tenuto a Cagliari il 23-27 aprile 1967, Roma: Editori Riuniti-Istituto Gramsci.
– (1976), AAVV, El marxismo y el Estado, Barcelona: Editorial Avance.
– (2015) ERREJÓN, Iñigo/ MOUFFE, Chantal, Construir pueblo: Hegemonía y radicalización de la democracia, Barcelona: Icaria/Más Madera.
– (2021), TAFALLA, Joan, Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci, https://catarsimagazin.cat/una-mirada-a-la-catalunya-davui-amb-les-ulleres-de-gramsci/
Bibliografia –