Joan Tafalla
Antonio Gramsci, d’acord amb el Marx de «La Guerra Civil o França» i amb el Lenin de «Les Tesis d’Abril» o de «L’Estat i la Revolució», considerava que un dels objectius del socialisme és l’extinció de la divisió entre governats i governants o, allò que ve a ser el mateix, l’extinció de la divisió entre dirigents i dirigits.
El Gramsci del període 1917 a 1926, aborda aquest tema a molts llocs, per exemple al seu article «Democràcia obrera» publicat el 21 de juny de 1919 a l’Ordine Nuovo.
Aquest és un llegat de tots tres revolucionaris que és negat en la pràctica habitual de les burocràcies dirigents des llavors fins avui mateix.
El 21 de gener de 1924 va morir Lenin. Gramsci reprèn la qüestió a la necrològica que li escriu i que titula «Cap» (L’ Ordine Nuovo, s. III, núm. 1, 1 de març de 1924). En el seu homenatge al cap mort, el comunista sard s’adona de la complexitat d’aquesta qüestió. Afirma que mentre hi hagi classes socials la divisió entre dirigents i dirigits perviurà, com una rèmora en la lluita per l’emancipació. Els caps han de cobrir una tasca necessària, però transitòria. El problema no consisteix en la personificació de la direcció, sinó:
“…en el caràcter de les relacions que els caps o el cap tenen amb el Partit de la classe obrera: són aquestes relacions purament jeràrquiques, de tipus militar o tenen un caràcter històric i orgànic? El cap, el Partit, són elements de la classe obrera, són una part de la classe obrera, representen els seus interessos o les seves aspiracions més profundes i vitals, o són només una excrescència, una simple superposició violenta? Com s’ha format, com s’ha desenvolupat, amb quin procés s’ha fet la selecció dels homes que el dirigeixen? Per què ha arribat a ser el Partit de la classe obrera? Ha passat això per casualitat? El problema es transforma en el problema del conjunt del desenvolupament històric de la classe obrera, que es constitueix lentament en la lluita contra la burgesia, aconsegueix alguna victòria, pateix moltes derrotes; i no només de la classe obrera d’un únic país, sinó de tota la classe obrera mundial, amb les seves diferenciacions superficials que, tanmateix, són tan importants en tot moment separat, i amb la seva substancial unitat i homogeneïtat”.
Onze anys després, Un Gramsci més avisat per l’experiència de la construcció del socialisme a la URSS, reflexionarà sobre aquesta qüestió:
“Per formar els dirigents és fonamental partir de la premissa següent: es vol que hi hagi sempre governats i governants o, per contra, es volen crear les condicions sota les quals desaparegui la necessitat de l’existència de la divisió?. O sigui es parteix de la premissa de la perpètua divisió del gènere humà o es creu que aquesta divisió és només un fet històric, que respon a determinades condicions?”.
(Gramsci, febrer-setembre de 1933, CC 15, § 4).
—
Post Data: he fet un repàs a l’evolució del pensament de Lenin sobre l’estat en un article que m’han publicat recentment a la Revista Catarsi nº 10 . El títol del meu text és: «El martell i l’enclusa. Lenin entre l’anti-estatisme a radical i el capitalisme d’estat».
Aquesta evolució de la visió de Lenin sobre el rol l’estat en la lluita pel socialisme la va haver de fer empès pel desenvolupament històric – concret de la revolució. Afecta tant a la qüestió de l’estat, com a l’hegemonia, com al rol de la clase obrera, com a la qüestió del partit. S’en deriven moltes conseqüències per a una estrategia revolucionària.
El Gramsci dels Quaderns i de les Letres de la Presó reflexiona a fons sobre totes aquestes qüestions. El lligam entre ambdues reflexions ha estat negat per tota mena d’oportunistes ( siguin dretans o esquerranistes).