Acabo de llegir l’entrevista Un diálogo con Manuel Sacristán sobre política y filosofía, cuarenta años después que li varen fer al mestre en Horacio Tarkus i Laura Klein, a Madrid el dia 28 d’octubre de 1983. Una entrevista publicada per Viento Sur el dia 22 de desembre de 2025 i que ha romàs curiosamente inèdita durant 42 anys. Segons informa Tarkus la entrevista es va produir i va ser gravada el darrer dia d’un Col·loqui Internacional, desenvolupat a la Universidad Complutense de Madrid entre el 24 i el 28 d’octubre de 1983 sota el lema: “Cien años después de Karl Marx. Ciencia y marxismo”.
També ens informa Tarkus, que el dia abans de l’ entrevista, en Manuel Sacristán havia presentat una ponència titulada: “Los últimos años de Marx a través de su correspondencia”. D’aquesta conferència, que probablement va ser gravada pels organitzadors del col·loqui només ha romàs un esquema (super interessant) que Salvador López Arnal ha rescatat entre els papers del mestre i que ha socializat recentment en una de les seves publicacions setmanals amb motiu del centenari a la web d’ Espai Marx: “Donde el autor habla en extenso del compañero de Jenny von Westphalen y padre de Tussy Marx, de su amigo Friedrich Engels y de otras temáticas de la tradición marx-engelsiana (y II)”.
Una part important de l’entrevista està dedicada als plantejaments filosòfics de Sacristán. Sobre la producció filosòfica del mestre, la llegeixo, intento comprendre-la i aprendre, però no opino mai: sóc totalment incompetent. Sóc filòsof, però només en el sentit que Gramsci donava al fet que “tot home és filòsof”.
Així doncs, tan sols em referiré a les respostes més polítiques, que ens donen pistes sobre com Sacristán veia el món i les perspectives de la seva transformació en aquells anys de derrota.
No podent contrastar la transcripció de Tarkus amb la gravació original, no estic en condicions de valorar quanta “traducció” hi ha (o no) en alguns passos del text. En el probable cas de que la transcripció sigui fidedigna, abans de valorar els aspectes polítics no vull descurar un fet que potser tingui la seva importància: en les entrevistes orals, quina transcripció no ha estat revisada per l’entrevistat, sempre hi apareixen petites contradiccions, inexactituds o incoherències degudes a la improvisació. Uns defectes que potser, el propi entrevistat hauria corregit si hagués tingut ocasió.
D’altra banda, per a valorar el sentit profund de les respostes polítiques transcrites per Tarkus em caldria comparar-les amb texts coetanis (1981-1983) de l’autor. Per exemple “En todas partes cuecen desencantos” ( mt nº 7, 1981) i potser d’altres. Cosa que no he pogut fer pel moment. Intentaré fer-ho.
Un cop fetes aquestes salvetats paso a valorar breument l’esperit que sembla que inspira les respostes. Un examen més detallat i concret de cadascuna de les respostes seria necessari. Adverteixo que acabo de llegir l’entrevista i escric a “bote pronto”.
La lectura m’ ha confirmat alguns dels pressentiments que durant més de quaranta anys m’han portat a interpretar de manera molt crítica el seu article “A propósito del Vº Congreso del PSUC”, publicat a El País, el 22 de gener de 1981. És quelcom que he comentat amb diversos companys més d’un cop. Per a mi, més enllà de ser un monumental error tàctic, l’article tingué conseqüències estratègiques dramàtiques per a el conjunt del moviment comunista a Catalunya. Alguns arguments:
- la seva acceptació resignada de que les elits polítiques sempre acaben triomfant sobre les bases obreres.
- la seva condescendència, cap a els quadres obrers que havien combatut les renúncies de la “reforma suplicada” i havien aconseguit un fet insòlit: derrotar des de baix a les elits burocràtiques que en aquells anys estaven integrant el moviment obrer en el nou règim.
- una condescència, la de Sacristán i dels demés signants de l’article, matisada per amb una certa empatia cap a els vencedors del congrés a qui, però, se’ls augurava una propera e ineluctable derrota.
- jo sempre he vist darrera d’aquest posicionament una contaminació Sacristán i de diversos dels seus deixebles de la “teoria de les elits”: les bases obreres son incapaces de construir quelcom sòlid, sense l’ajut dels intel·lectuals clàssics.
- l’article fou una espècie profecia auto-complerta. Ens va deixar sols davant el perill. Els prejudicis acumulats després d’una experiència molt dura soferta per Sacristán en el partit, van vèncer sobre els raonaments estratègics.
Fa unes setmanes un estimat amic em preguntava quines eren les meves divergències polítiques amb Sacristán. Abans de res, dic que la llista de les seves influencies sobre mi és bastant més llarga que lo que segueix.
La qüestió del partit és potser, la principal. Per a mi, un Príncep Modern no solament era i és possible, sino que és imprescindible. Aquell col·lectiu de quadres obrers que derrotà des de baix l’eurocomunisme de l’elit dirigent, eren els autèntics “intel·lectuals orgànics” (Gramsci) que maldaven per construir un partit capaç de reorganitzar les forces després de la derrota de la transició i per a construir una alternativa comunista adequada per a aquells anys. Aclareixo immediatament que no penso que el Príncep Modern del segle XXI pugui adoptar totes les formes que va crear el moviment del segle XX. Però el Príncep Modern ha d’existir so pena de la caiguda total en la barbàrie.
L’altra diferència política amb Sacristán, no menys important, és la qüestió de la lluita per la pau i del rol de la violència en el desenvolupament de la història. Per ser breu: en aquesta qüestió, estic més d’acord amb Georges Labica o Losurdo que amb Sacristán.
Vinculada a ambdues qüestions (lluita per la pau i del rol de la violència), des de la meva modesta posició de llavors jo mantenia una valoració molt diversa de la seva respecte al rol de la URSS i el de l’imperialisme USA en la carrera armamentista d’aquells anys. Crec que no anava (anàvem) desencaminat del tot.
Escric això des de la modestia més absoluta davant les opinions polítiques d’un enorme intel·lectual comunista a quina memòria s’ha reblat un just homenatge a lo large del present any 2025.
Les opinions que jo tenia en els anys setanta i vuitanta del segle passat i que segueixo tenint avui (degudament matisades per l’experiència i els coneixements adquirits des llavors), ja no tenen gran importància històrica. Llavors eren les d’un “intel·lectual menor”: fill d’un comunista derrotat de la guerra, drapaire, fanaler, netejador de clavegueres de Barcelona i finalmente, quiosquer. Una espècie de paria urbà, que no em va poder donar els estudis que hauria volgut donar-me. Jo era un mestre de primària en un barri obrer (Badia), i un sindicalista de l’ensenyament que l’any 1982 va ser col·locat per les circumstàncies polítiques en la direcció del que llavors era l´únic projecte editorial del col·lectiu obrer que havia derrotar l’eurocomunisme: Avant. Massa jove (29 anys) i amb una experiència adquirida com a militant de base i després com després com a membre d’un organisme intermig del PSUC ( el Vallequistán, ens deien els euros). Un “intel·lectual menor” que llavors maldava, junt a uns quants milers per formar part d’un “intel·lectual orgànic col·lectiu” que no va poder arribar a ser-ho. La derrota del projecte PCC a càrrec de l’esquerra oficial i de la burocràcia sindical ho varen impedir. També els nostres errors, és clar, però això és farina d’un altre paner.
Ara son les opinions d’un vell comunista, una mica rondinaire. Un membre del reduit club dels darrers dels mohicans.
Optimista com sóc, avui encara em resta el dubte: o bé si els vaticinis pessimistes del text sacristanià de 21 de gener de 1981, eren una profecia que s’ha auto-complert, o bé eren certers. Jo m’inclino per la primera alternativa. La segonaem resulta terrible i desesperançadora.
Posaria en questió un criteri gramscià:
«La història des grups socials subalterns és necessàriament disgregada i episòdica. És indubtable que en l’activitat històrica d’aquests grups hi ha la tendència a la unificació, encara que sigui en plans provisionals, però aquesta tendència és contínuament trencada per la iniciativa des grups dominants, i per tant només pot ser demostrada quan el cicle històric estigui acomplert, si és que aquest acaba en èxit. Els grups subalterns pateixen sempre la iniciativa des grups dominants, fins i tot quan es rebel·len i es revolten: solament la victòria «permanent» trenca, i no immediatament, la subordinació» QP 25 § 2.
Concloc: El criteri gramscià s’obre a l’esperança: malgrat totes les derrotes i la ” la iniciativa des grups dominants”, el cicle històric pot acabar en èxit.
En canvi, en la meva modesta opinió: l’article: “A propósito del Vº Congreso del PSUC”, va ser una espècie de “Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate” col·locat sobre el llindar de les portes de l’infern, o sigui, de la barbàrie capitalista en la que encara ens debatem.
Sabadell, 28 de desembre de 2025.