El sindicalisme sols pot ésser de classe si practica l’internacionalisme
(Article publicat al número 3 de la revista l’ ACCIÓ, que publica el sindicat COBAS. Aquest tex és un resum de les notes que vaig preparar per a la meva intervenció en el marc de l’acte organitzat pel Casal d’Amitat amb Cuba de Barcelona, celebrat al Casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris el dia 12 de novembre de 2024).
Segurament, l’amable lector d’aquestes ratlles ja deu saber que el nostre sindicat COBAS, promou una campanya de solidaritat internacionalista amb la Central de Trabajadores de Cuba (CTC). Consisteix en la recollida de materials de seguretat en el treball. Com també sap, el bloqueig del comerç que l’imperialisme USA imposa des de fa 65 anys a Cuba, impedeix al país caribeny comerciar normalment amb la resta del món. Això te enormes conseqüències negatives per a els treballadors i per a el conjunt del poble cubà.
Per culpa de l’embargament, els equipaments de seguretat en el treball no responen a les necessitats dels treballadors, tant en qualitat com en qualitat. És per això que el congrés del nostre sindicat va aprovar la campanya Cooperem per a un futur segur i és per això que estem recollint material de seguretat per a enviar-lo a la CTC que els repartirà als llocs de treball.
És lícit que un treballador, afiliat o no al nostre sindicat, es pregunti que tenen a veure els seus problemes quotidians i la lluita que ell viu a la seva empresa amb persones tant llunyanes geogràficament com son els treballadors cubans. Fins i tot és possible que aquesta campanya li sembli quelcom llunyà a la seva experiència diària.
Comprendre és el pas previ a sentir i a fer pròpia una determinada causa. Aquest text només pretén explicar breument per quins motius un treballador català d’avui hauria de comprendre que participar activament en aquesta campanya solidària, és un deure que no pot defugir. Ho faré argumentant dos tipus de motius: el primer és l’agraïment que els treballadors catalans i de la resta de l’estat espanyol tenim amb els treballadors cubans. En segon lloc posaré alguns exemples de solidaritat internacionalista exercida per sindicats de classe, mostrant que no es pot tenir consciència de classe sense practicar l’ internacionalisme obrer i sindical. Al final intentaré mostrar quina relació ha existit sempre entre la consciència de classe i l’internacionalisme proletari.
Els internacionalistes cubans que van venir a lluitar contra el feixisme.
Els lectors més joves potser no coneguin la història que em referiré a continuació. Desgraciadament, la història dels brigadistes internacionals que vàrem venir des de tots els indrets del món a lluitar, i en molts casos a morir, en defensa del pobles d’Espanya i contra el feixisme internacional no sol aparèixer als mitjans de comunicació i tampoc s’ha ensenyat a les escoles. En aquestes notes no tinc espai per a fer-ne una narració, per molt breu que sigui. Tant sols donaré algunes xifres i alguns noms, tot invitant a la lectura d’alguns textos que puguin ajudar a comprendre per què devem tant al poble cubà.
El cop d’estat feixista de 18 de juliol de 1936 trobà una resistència heroica per part dels treballadors i fou derrotat a més de la meitat del territori de la República. És per això que el feixisme internacional (Hitler i Mussolini) desfermà una guerra internacional contra els pobles d’Espanya. Res no era prou per ajudar al criminal Franco, als seus generals, a la Falange i al Requetè: armament, tropes, bombardejos salvatges contra la població civil (Gernika, la desbandà de Málaga a Almeria, els bombardejos sobre València, Barcelona, Granollers i moltes altres ciutats de l’arc mediterrani… Els afusellaments massius i sense judici de treballadors, jornalers, la violació i humiliació de les dones republicanes ( ses Roges del Molinar, per exemple) … la massacre de la plaça de braus de Badajoz… Totes les barbaritats que el feixisme desplegà per tota Europa entre 1939 i 1945, durant la segona guerra mundial foren assajades en les terres de la República Espanyola. Fou una guerra d’extermini que comptà amb la complicitat de les “democràcies”: Regne Unit, França i dels USA: la política de la “no intervenció” (sic).
Seguint una crida internacional feta per la III internacional, 35.000 homes i dones de més de 80 països diferents van venir a les nostres terres i es van incorporar a les Brigades Internacionals. Altres 5.000 obrers de tot el món van lluitar per la República a d’altres unitats de l’Exèrcit Popular o de les milícies anti-feixistes. Uns 7.000 – un vint per cent de tots ells- van regar amb la seva sang generosa i internacionalista les nostres terres. Molts segueixen enterrats en tombes . Molts dels supervivents varen lluitar després a les resistències antifeixistes a França, Itàlia, Iugoslàvia, a Polònia, Txecoslovàquia, Grècia i a la resta dels territoris envaïts per la barbàrie feixista. No és gens estrany que Dolores Ibárruri el 28 de octubre de 1938, en el discurs que va pronunciar a Barcelona en el comiat de la Brigades digués: “la causa d’Espanya és la causa de tota la humanitat avançada i progressiva”.
Tornem a Cuba i a la seva solidaritat amb els pobles d’Espanya. Del total de 35.000 brigadistes, 1412 eren cubans. 120 d’ells varen morir lluitant per la nostra llibertat. De les tots els brigadistes, els cubans van ser el percentatge més elevat sobre la població del seu país, després dels francesos.
Figures com les de Pablo de la Torriente, Mª Luisa Lafita, Rodolfo d’Armes, Alberto Bayo, Emilio Laurent, el metge Eduardo Odio Pérez mereixen ser recordats amb agraïment per la classe treballadora dels pobles d’Espanya. Tots ells formaren part del gènere humà fraternal i solidari que s’encarnà en les Brigades Internacionals. Recordem: “el gènere humà és la internacional”. Un estudi va revelar que la majoria dels combatents cubans formava part d’un destacament principal enviat des de l’Havana de manera clandestina pel Partit Socialista Popular. Un altre grup va ser integrat per “revolucionaris i comunistes cubans que es trobaven a l’exili, organitzats als clubs Julio Antonio Mella i Antonio Guiteras, de Nova York i van viatjar des dels Estats Units com a part del batalló de comunistes nord-americans Abraham Lincoln”. Per raons d’espai no em puc aturar a donar exemples de l’heroisme i del lliurament a la causa d’aquests companys cubans. Al final ofereixo una llista de textos per a qui vulgui ampliar una mica el seu coneixement.
Si no fora per la desmemoria imposada pel règim borbònic vigent actualment en el nostre país, qualsevol treballador, sindicalista o no, sabria que tenim un deute moral, polític i sindical que amb els brigadistes internacionals cubans. Que avui el nostre sindicat realitzi la campanya Cooperem per a un futur segur és un retorn degut a la generosa mostra de solidaritat de classe que varen realitzar aquells cubans antifeixistes. Si ho penses bé, hi hauries de participar.
Els estibadors dels ports del sud d’Europa i el genocidi de Gaza
Avui, practicar concretament l’internacionalisme des del lloc de treball, a les fàbriques, a les obres de la construcció, als llocs de treball dels serveis, no és una feina senzilla. L’actual fragmentació de la classe obrera, l’escassa afiliació sindical, l’aparició de gremialismes i corporativismes de tot tipus fan difícil fer una tasca sindical de classe.
No, no és senzill, però els fets demostren que és possible. Durant el franquisme les lluites obreres, fossin on fossin ( Astúries, Catalunya, Madrid, Euskadi o a qualsevol altre indret de la pell de brau) van rebre la solidaritat concreta per part dels sindicats de classe de tota Europa i de la resta del mon. Son fets concrets, no per desconeguts, menys reals.
Fa deu anys vam viure la vaga de les escales. La privatització i la externalització de la plantilla de Telefònica va significar la competència gremial i corporativa entre treballadors que feien la mateixa feina per a els mateixos amos. Dins d’aquesta competència entre sectors de treballadors també hi jugava un rol important la procedència nacional dels treballadors. La patronal havia aconseguit dividir la classe obrera. Només es podia lluitar contra la divisió a partir de l’acció sindical concreta. Els discursos retòrics no eren prou. Calia la praxi, calia d’acció. La vaga de les escales aconseguí unir els treballadors i va permetre la millora de les condicions de treball. Fou un moment alt de la formació de la nostra classe com a classe. És un fet real i concret. La solidaritat era i és possible. No podem negar que en la construcció d’ aquella vaga l’internacionalisme va jugar un paper important: “Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera”. Si es vol es pot. Només cal consciència, organització i determinació de lluita.
Més recentment, durant l’any 2024 hem tingut un altre l’exemple concret de solidaritat internacionalista: els estibadors de diversos ports del sud d’Europa, s’han negat en diverses ocasions a traginar l’enviament d’armament i municions a l’estat d’Israel en plena execució del genocidi. És un nivell de lluita molt compromès i elevat. La lluita per millores salarials o de condicions de treball concretes dins de l’empresa, és difícil sempre. Encara més difícil és boicotejar el comerç anti-humà d’armes quin destí era i és massacrar un poble. En aquest cas, el nivell de consciència de formar part de la mateixa classe a nivell internacional ha estat força elevat. Els estibadors de Barcelona, de Gènova d’Atenes, han comprés que la causa del poble palestí era i és “la causa de tota la humanitat avançada i progressiva”. Si es vol es pot.
El sindicalisme sols pot ésser de classe si practica l’internacionalisme
Acabo aquí recordant les normes del primer intent d’organitzar a la humanitat obrera en una organització internacional, la Associació Internacional de Treballadors:
“Que l’emancipació econòmica de la classe obrera es, per tant, la gran meta final a la que s’ha de subordinar com a mitjà, tot moviment polític. Que tots els intents fets en aquest sentit han fracassat, fins ara, per manca d’unió entre les múltiples branques del treball de cada país i per l’absència d’una Lliga fraternal entre les classes obreres dels distints països.
Que l’emancipació dels obrers no és una qüestió local, ni nacional, sinó un problema social que abasta tots els països en els que existeix la societat moderna i quina solució depèn de la cooperació, pràctica y teòrica de tots aquests països” (1864).
Aquell intent d’unir la classe obrera a nivell internacional no aconseguí els seus objectius. Però els objectius eren i segueixen essent justos i correctes. Un sindicalisme que no practica concretament la solidaritat internacionalista no és de classe, és de gremi, de corporació o de grup de privilegiats.
Fa 89 anys, els brigadistes cubans van venir a les nostres terres per a lluitar per nosaltres. Ara ens toca a nosaltres treballar pel benestar i la seguretat en el treball de la classe obrera cubana.
Joan Tafalla
Sabadell, 24 de febrer de 2025
Per a saber una mica més:
Hablamos diferentes idiomas, pero una misma lengua: Multilingüismo y pedagogías en las Brigadas Internacionales, AAVV: Lourdes Paredes, Ramón Naya, Antonio Selva i Sebastian Faber, Editorial UCA, Cádiz 2023.
Voluntarios Cubanos en la Guerra Civil Española: condicionantes y actuaciones. Sergio Químper Insúa https://www.academia.edu/17070604/Voluntarios_Cubanos_en_La_Guerra_Civil_Española
Los cubanos ante la guerra civil española. Milena Rodríguez Gutiérrez (Universidad de Granada) https://www.academia.edu/36258841/Rodríguez_Gutiérrez_Milena_Los_cubanos_ante_la_guerra_civil_española
Cubanos en la Guerra Civil española. La presencia de voluntarios en las Brigadas
Internacionales y el Ejército Popular de la República. Fernando VERA JIMÉNEZ. Universidad Complutense de Madrid https://www.academia.edu/65181125/Cubanos_en_la_Guerra_Civil_Española_La_presencia_de_voluntarios_en_las_Brigadas_Internacionales_y_el_Ejército_Popular_de_la_República
Dolores Ibárruri: ¡VivaDolores Ibárruri: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!
