Recensió del llibre:
ROSSO BANLIEUE: Etnografie della nuova composizione di classe nelle periferie francesi d’ Atanasio Bugliari Goggia, Ombre corte, 2022, euro 29,00
Visconte Grisi
L’autor va passar dos anys a les banlieues parisenques, integrant-se profundament en la vida quotidiana dels banlieusardsi col·lectius polítics. D’aquesta manera, vol destacar la importància de la investigació militant en aquesta fase en què una nova generació entra en l’escena política, fins i tot a Itàlia, com ho demostren els últims esdeveniments des de l’assassinat de Ramy en endavant. El llibre dóna un ampli espai als testimonis directes dels habitants de les banlieues i dels militants dels col·lectius, subratllant així la importància de la història oral per a la comprensió completa de la realitat.
Una realitat formada per revoltes (émeutes) contra la miserable condició de la vida a la banlieue, contra la feina precària, contra el control policial. Una revolta que s’està produint definida per les institucions com a violència urbana o obra de “casseurs des ghettos” però que de fet, amaga la discriminació de classe violenta. En definitiva, són joves, sovint molt joves, majoritàriament d’origen immigrant, de segona o tercera generació, tot i que la majoria havien nascut a França i, per tant, eren ciutadans francesos, pertanyents a un classe social específica sobre la qual s’han posat a prova les noves formes de treball precari i processos flexibles d’entrada i sortida, caracteritzats per l’augment de les taxes de producció i per la reducció de les proteccions. En última instància, el treball, el territori i la pobresa són els elements que contribueixen al naixement d’una classe social dins la banlieue parisenca, és a dir, allò que està en l’origen dels aldarulls.
El fet és que la degradació constant de les condicions laborals i de vida de la classe implica tot l’Occident. La crisi capitalista ja era una realitat per a la classe a tot Europa i les autoritats van ser ràpides a provar els seus efectes i remeis a la banlieues franceses, per estendre-les més tard als miserables de tot l’Oest globalitzat. La banlieue anticipava aquests nous models d’explotació en aquell moment de la crisi així com en els nous llenguatges de resistència a aquest model, que s’expressen en una forma nova i més extensa de disturbis. Una forma que, però, revela els llaços profunds de solidaritat que s’estableixen no només entre els joves explotats sinó també entre els diferents generacions.
L’any 2005 va portar a l’escena un moviment col·lectiu de banlieues nascut de la soldadura entre una generació més gran de militants, que han perdut moltes batalles polítiques i han uns pocs van guanyar, criats al voltant dels models clàssics de compromís polític: partit, sindicat i col·lectius i una nova generació llançats a l’escena política per objectiu condicions de desesperació social. Una història que també parla de la lluita de França per “fer els comptes” amb el seu passat colonial fins al punt d’esbossar una situació de “deux Frances“, o “le passé qui ne passe pas”. Un exemple molt dolorós de la ineptitud de França per acceptar la seva pròpia memòria és, sens dubte, representat per la massacre d’algerians a la riba del Sena el 17 d’octubre de 1961, en la qual s’estima que hi va haver tres-centes morts, mai reconegudes per l’estat francès.
Una tradició que és en part diferent del que estem acostumats. La qüestió colonial és el passat reprimit de la civilització occidental. Un passat que no passa, com testimonien els esdeveniments recents a Palestina. El moviment obrer en un segle de lluites ha aconseguit una millora relativa en les seves condicions de vida, però sorgeix el dubte de que almenys una part de les conquestes es deguin a la sobreexplotació realitzada a les colònies. En la crisi capitalista, o més aviat en el declivi del mode de producció començat ja als anys vuitanta, els que predominen són aquells que Paolo Giussani (citat a llibre) anomenat “Els límits de la integració”. Ell diu:
“Igualment nou en la història del capitalisme modern existeix la tendència… a l’empitjorament de la distribució icondicions de vida i treball. La contracció de l’acumulació primer i l’externalització i transferència a l’estranger de grans segments de producció, doncs, a través de l’augment de de l’exèrcit de reserva, tendeixen a destruir el poder de negociació dels treballadors assalariats i posa en marxa un moviment de desintegració, diametralment oposat al que dominava des de la segona meitat del segle XIX en endavant».[1]
Però ara arribem al tema que està contínuament present al llibre i destacat en el títol de l’article: la discriminació racial. Aquest tema és especialment es va sentir a França a causa del seu passat colonial a l’Àfrica, però recentment ha estat imposat a Itàlia després dels esdeveniments relacionats amb la immigració. La divisió dels treballadors a causa de diferències racials ja va ser destacada per Marx quan va descriure el situació del proletariat irlandès.
“Tots els centres industrials i comercials de Anglaterra ara posseeix una classe treballadora dividida en dos bàndols hostils, els proletaris anglesos i els proletaris irlandesos. El treballador anglès mitjà odia el treballador irlandès com a competidor que fa baixar el seu nivell de vida… La seva actitud cap a ell és molt similar a la delpobres “blancs” cap a el “negres” dels antics estats esclavistes dels Estats Units d’Amèrica. L’irlandès li retorna els diners i amb interessos… Aquest antagonisme és el secret de la impotència de la classe treballadora anglesa malgrat la seva organització. És el secret gràcies a les quals la classe capitalista manté el seu poder”.[2]
La situació no ha canviat respecte a allò que descriu Marx i la discriminació racial continua a amagant el xoc entre classes.
En aquest sentit, cal esmentar la relació entre col·lectius polítics de Banlieue i els col·lectius del centre de la ciutat, incloent-hi els d’extrema esquerra. Una relació de extraneïtat, tant en les formes com en els objectius, o quan va bé, de la instrumentalització de les lluites a les banlieues per als seus propis propòsits d’organització, cosa que és molt clara en les entrevistes als militants. Però ja en el moment del 2005 escrivíem:
“La revolta del proletariat metropolità, precari i poc qualificat, inflama les banlieues parisenques. D’alguna manera es reprenen formes de lluita (control del territori, zones alliberades de la presència de la policia, etc.), per tant roman alguna part de la memòria del moviment del 77. Març de 2006: l’oposició dels estudiants a l’CPE, en defensa d’alguns garanties, adopta tons de confrontació violenta i generalitza fins al punt de forçar al govern francès a retirar la mesura. Ningú no en va establir cap connexió evident entre ambdós moviments, de fet es van registrar alguns episodis de tensió entre els dos components, també perquè es pot pensar que els estudiants (treball intel·lectual/cognitiu) encara tenen alguna cosa a perdre”. [3]
Això és exactament el que diuen els militants de banlieues quan argumenten que les diferències entre ells i els col·lectius ciutadans son diferències de classe.
Una de les certeses que ha sorgit de la recerca a la banlieue francesa és el paper poderós que ha jugat la de la història delsBlack Panthers en la construcció de l’imaginari teòric i d’acció dels joves émeutiers, dels militants de base, dels líders de les organitzacions. En primer lloc l’evolució teòrica d’aquesta organització mostra signes clars d’una transició des d’una línia política basada en la “raça” a una altra clarament basada en la classe, amb referències a l’internacionalisme proletari. D’interès extraordinari és el vincle establert per la Panteres amb la gent, amb les comunitats del gueto. Parlem dels programes socials entre l’organització i la comunitat, la solidaritat que s’expressava en una acció política diàriament i meticulosament dins dels guetos, les “clíniques gratuïtes” per als residents de la esmorzars de gueto o gratuïts per a nens en edat escolar.
La violència, en paraules de Stokely Carmichael, només era una tàctica, no una filosofia.
El moviment negre, durant un breu període, va semblar aconseguir el seu propòsit de canalitzar la ràbia espontània expressada en les revoltes urbanes a una forma més disciplinada i efectiva. A les fàbriques de Detroit la Lliga de Treballadors Negres Revolucionaris guanyava pes, reunint els col·lectius autònoms de treballadors negres de l’automòbil, anticipant una primera Un esbós de l’aliança revolucionària entre el proletariat negre i el proletariat blanc, un proletariat multiracial liderat pel proletariat negre.
És significativa la referència recurrent del llibre a Fanon i “Els condemnats de la Terra”, referint-se als barris marginals actuals. Les analogies entre els dos sistemes socials – banlieue francesa i Algèria colonitzada- tenen a veure amb la qüestió del benefici i explotació, i només de manera subordinada amb el problema de la raça i racisme. Les esplèndides pàgines de Fanon sobre la gènesi i les formes de la violència expressen molt bé l’actualitat de les banlieues. I aquí la referència al “lumpenproletariat” que en canvi representa aquella part del poble que oscil·la entre la via revolucionària i la deriva cap a poders reaccionaris, que en els països colonitzats eren representats per antics camperols que no aconseguien convertir-se en treballadors. Sense la contribució de Lumpen, subratlla Fanon, no es pot guanyar una revolució. És per això que un treball polític adequat per portar-lo al nostre costat.
A les metròpolis actuals passa el mateix que a les colònies d’abans de les guerres d’alliberament. Les lluites socials es canalitzen en pistes falses mitjançant una sèrie de “contra tendències” sempre operants. En temps de Fanon, aquest paper el va interpretar la burgesia nacional o compradora, mentre que a les banlieues ho duen a terme partits que es presenten la seva retòrica sobre les oportunitats polítiques obertes, sobre la necessitat de practicar la no-violència i d’avançar a petits passos a través d’instàncies i processos democràtics. Le émeutes no poden sorprendre ningú, i menys encara les institucions: representen el natural contrapunt a la violència que pateix diàriament la població de les banlieues. Es tracta, amb els deguts retocs, de la mateixa imatge que Fanon utilitza per descriure la violència dels colonitzats.
Una consideració final fa referència al procés que ha pres el nom de “gentrificació“, en el cas francès, estretament connectat amb el de la “politique de la ville”. Un concepte que permet rastrejar la relació entre l’expulsió dels pobres dels centres urbans i la re-apropiació del centre de la ciutat per part de les classes mitjanes i altes. Suburbis molt més llunyans des del centre de la ciutat respecte de les banlieues en procés de gentrificació subjecte a la investigació – que són adjacents a la primera franja parisenca- ara s’han convertit en la residència forçada de l’èxode a mans de la gentrificació, d’aquells que s’han empobrit des de la mitjans dels 80, dels immigrants, del precariat esdevingut social. Processos evidents a les banlieues del cinturó parisenc, però recentment també a Milà a la barris que s’han convertit en objecte de renovació seguint la idea d’una “Smart city”. El
El resultat d’aquests processos evidentment té com a objectiu destruir els llaços de solidaritat de les classes populars i crear desertificació.
En el text del llibre es fa un ús extensiu de la categoria de “lumpenproletariat” que en la tradició es considerava una classe (era una classe o fracció de classe o no classe) que oscil·lava entre l’adhesió a la revolució proletària i la tendència a formes reaccionàries de les masses. Però aquí el terme s’utilitza en un significat una mica diferent del que li atribueix Marx que, en la primera revolució industrial a Anglaterra, va definir les categories que sistemàticament es mantenien fora de les noves formes de treball i per a les quals, per tant, no hi havia possibilitat de convertir-se en una classe social. Avui designa aquella part de la “Exèrcit de Reserva Industrial” no qualificat, exclòs de la maquinària que viu d’expedients, d’assistència i subvencions estatals o empleats en altres tasques no qualificades, mal pagades e inestables. Són treballadors empleats a les “manufactures salvatges” o a la terciariat metropolità pobre de l’hostaleria, dels serveis de neteja, del manteniment, de les vendes, dels transports i de la logística: feines no qualificades, no sindicalitzades, amb salari mínim, temporals o a temps parcial.
El problema, segons l’autor, és com aquesta classe pot passar d’una consciència de ella mateixa com a classe, que també és present a les banlieues, a una consciència política, a una moviment generalitzat que pot donar-se objectius i organització. Al cap i a la fi, és el
reflexió marxista clàssica sobre la diferència entre “classe en si” o agregats socials només poden actuar potencialment com a subjecte col·lectiu, ja que els falta el consciència dels propis interessos, i de la “classe per a sí”, quan els subjectes que formen la classe tenen una consciència clara dels seus propis interessos i s’organitzen per defensar-los i afirmar-los recorrent al conflicte com a únic mètode políticament productiu”. Aquesta és la perspectiva d’un futur que encara és incert però també una oportunitat a aprofitar.
Una altra obra sobre el mateix tema:
[1] Paolo Giussani, El capitalisme ha mort – Una col·lecció d’escrits 1987/2018, Edicions Colibrì 2022.
[2] Carta de K. Marx a S. Meyer i A. Vogt el 4/9/1870.
[3] Visconte Grisi, “Il movimento del 77 in Italia , “ Umanità Nova” numero 10/2017