per Vijay Prashad
El juny de l’any passat, els Estats Units i Israel van bombardejar les instal·lacions d’energia nuclear i recerca nuclear de l’Iran durant dotze dies. Després de pocs dies, les dues potències bel·ligerants – que no tenien autorització de l’ONU per a aquesta guerra d’agressió – van obrir la porta a un alto el foc.
En aquell moment, creient que això podria servir de base per a una negociació integral, el govern iranià liderat pel líder suprem Ali Hosseini Khamenei va acceptar els termes estipulats: la fi immediata dels atacs i l’absència d’escalada.
Els llançamíssils van quedar en silenci, però l’acord era molt fràgil. No hi va haver cap acord de pau a llarg termini, ni mecanismes vinculants d’implementació o monitoratge, ni acord sobre qüestions nuclears, ni acord per posar fi als actes de sabotatge i atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran.
Això no va suposar el final de la guerra imposada pels Estats Units i Israel a l’Iran, sinó només un acord per aturar una batalla. Khamenei va descriure l’agressió dels EUA i Israel com a inútil i va afirmar que “no havien guanyat res“, tot declarant que l’Iran havia imposat un alto el foc i “mai es rendiria”.
Oman té una reputació de dècades com a mediador neutral entre l’Iran i els Estats Units (amb la presència discreta d’Israel entre bastidors).
Entre 2012 i 2013, va ser Oman qui va acollir les negociacions entre els Estats Units i l’Iran que van conduir al Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA) de 2015 entre l’Iran i el P5+1 (EUA, Regne Unit, França, Xina, Rússia + Alemanya) i la Unió Europea – que va reduir les sancions a canvi d’algunes promeses sobre l’enriquiment d’urani.
Hi havia un canal segur i discret entre Muscat, Teheran i Washington, i aquesta línia de comunicació es va activar després del juliol, amb l’objectiu d’una negociació adequada per aclarir les línies vermelles i reduir el risc d’errors de càlcul.
De fet, la discussió es va ampliar i l’Iran va arribar a acceptar que l’enriquiment d’urani seria limitat, que les seves reserves altament enriquides es diluirien i que l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica podria tornar a ampliar la supervisió i les inspeccions.
No es tractava d’un acord final, sinó d’un marc de negociació amb restriccions nuclears condicionals i una pràctica contínua de desescalada. Tant el líder suprem Khamenei com el president Masoud Pezeshkian tenien la voluntat política per arribar a un acord, que va ser molt ajustat. El ministre d’Afers Exteriors d’Iran, Abbas Araqchi, va declarar menys d’un dia abans de l’atac entre els EUA i Israel que un acord era “a l’abast, però només si es prioritzava la diplomàcia.”
Tanmateix, els Estats Units i Israel van seguir el camí oposat: una guerra d’agressió que violava la Carta de l’ONU (article 2).
Ja el primer dia, el 28 de febrer, els Estats Units i Israel van assassinar el Líder Suprem Khamenei i van matar 180 nenes a l’escola primària Shajareh Tayyebeh de Minab. Els Estats Units i Israel creien que aquesta allau d’atacs contra líders polítics, infraestructures clau i civils conduiria immediatament a un aixecament popular que enderrocaria la República Islàmica.
Les agències d’intel·ligència dels EUA i Israel han exagerat les protestes que van començar al desembre de 2025 per la devaluació del rial i l’augment de la inflació. Però hi ha una gran diferència entre un cicle de protestes per qüestions econòmiques i el desig de rebel·lar-se i enderrocar tot un sistema.
Quan els míssils van matar el Líder Suprem – que gaudeix d’una reputació de misericòrdia fins i tot entre els seus crítics (va ser elevat per la Societat de Mestres del Seminari de Qom a Marja-e Taqlid, o Font d’Emulació, el 1994) – i quan van matar les noies de l’escola, l’ambient públic es va electrificar pel patriotisme. Era impossible, en aquesta situació, prendre partit per la guerra imperialista contra noies innocents.
La naturalesa de l’atac dels EUA i Israel, i el fet que l’Iran pogués atacar objectius israelians, així com objectius nord-americans als estats àrabs del Golf, van unir la població iraniana al voltant de la seva supervivència i capacitat de defensar-se. Aquest és el sentiment predominant entre els iranians actualment.
Des de les guerres dels EUA a l’Afganistan el 2001 i a l’Iraq el 2003, els estrategs militars nord-americans no han abandonat el concepte de “recerca d’escalada” i han utilitzat el concepte de “dominació ràpida” (mitjançant atacs per decapitació, paràlisi del comandament i domini total de les forces militars enemigues).
Això ha funcionat a l’Afganistan i a l’Iraq, on l’escala de la violència nord-americana ha destruït la capacitat de venjar-se. Va ser realment “xoc i terror”.
Una estratègia militar així no funciona amb l’Iran. Els iranians feia dècades que es preparaven per a un atac a gran escala dels Estats Units i Israel. El seu lideratge polític entenia la vulnerabilitat dels atacs decapitats i, per tant, va crear vuit nivells de substituts per a la majoria de lideratges essencials.
L’exèrcit va construir ràpidament diferents tipus de sistemes d’armes, des de míssils de fragmentació supersònics capaços de superar sistemes de defensa aèria, fins a ràpids vaixells d’assalt costaners que utilitzaven tàctiques d’eixam a les aigües del Golf.
Aquests, juntament amb milícies proiranianes des del Líban fins a l’Iraq, constitueixen els múltiples cercles de defensa que els iranians han construït. Això significa que, tot i que els EUA comencen amb una dominació ràpida i no disposen d’una escalada a gran escalada, la resposta de l’Iran als EUA i Israel s’ha construït estratègicament des dels míssils més simples fins als míssils de fragmentació més sofisticats — mantenint les seves petites embarcacions i milícies en reserva.
Aquests no s’han mobilitzat, ja que l’Iran continua depenent dels seus míssils i del seu control sobre l’estret d’Ormuz (ara obert només a vaixells de certs països).
La resposta intel·ligent de l’Iran als EUA i Israel els ha immobilitzat, deixant-los sense altra opció que suplicar un alto el foc. El lideratge iranià diu que no està interessat en un alto el foc parcial, com el de juliol de 2025, que simplement permetria a Israel i als Estats Units rearmar-se i tornar amb una nova onada de violència.
L’Iran diu que vol un gran acord que inclogui l’Iran, l’Iraq i el Líban – no només l’Iran – i que exigeixi l’aixecament total de les sancions, la fi del genocidi dels palestins i altres condicions, com ara l’expulsió per part dels EUA de la seva estructura hostil de base que envolta l’Iran. Si els EUA i Israel acceptessin aquestes demandes, això significaria una victòria absoluta per a l’Iran — malgrat la tràgica pèrdua de vides causada per l’atac brutal d’Israel i els Estats Units.
En matar el líder suprem Ali Khamenei, que defensava un alto el foc al juliol de 2025, els Estats Units i Israel van perdre algú que podria haver donat suport a un alto el foc de nou. L’actual lideratge, inclòs el nou Líder Suprem, Mojtaba Khamenei, ha avaluat amb precisió que un alto el foc sense un gran acord és només qüestió de temps i no de pau. Els iranians volen pau per a la regió, no guerra, alto el foc, guerra – una guerra sense fi que acaba en austeritat i sofriment.
Els israelians no han parlat gaire sobre la guerra a l’Iran, preferint atacar amb els seus míssils i bloquejar qualsevol cobertura mediàtica dels atacs iranians contra Israel. Serien forçats a un acord de pau imposat per Trump? És poc probable.
Els israelians tenen una visió escatològica del Pròxim Orient, desitjosos de prendre terres des del Nil fins a l’Eufrates, cosa que requeriria silenciar el seu crític més gran i influent a la regió, és a dir, l’Iran. Per a Israel, aquesta és una lluita fins al final. Han arrossegat els EUA a aquesta batalla, tot i que no hi ha cap guany realista per als EUA pel que fa a si la República Islàmica existeix o no (que no ha amenaçat els EUA de cap manera).
Israel vol veure la República Islàmica desarrelada, però aquest és un resultat poc probable, donada la seva profunda arrel en la societat iraniana. Els Estats Units, en canvi, es conformarien a governar la República Islàmica sota un lideratge maleable. Cap de les dues opcions està en joc.
L’única opció per a una escalada militar seria que els Estats Units o Israel llancessin un atac nuclear contra l’Iran – que, després de l’impacte terrible en la vida dels civils iranians, provocaria una reacció totalment negativa de l’opinió pública mundial.
No hi ha bones opcions per als Estats Units i Israel. Poden continuar amb els seus bombardejos, però continuaran presenciant una escalada iraniana que causi danys a Israel i als interessos nord-americans a la regió. Els Estats Units i Israel hauran d’enfrontar-se al món mentre els preus del combustible i dels aliments s’enfilen.
Això es un error de càlcul per part dels Estats Units i Israel. L’Iran no cedirà tan fàcilment. Hi ha centenars d’anys d’una civilització orgullosa en joc. Els seus líders ho saben. No només defensen la República Islàmica o la Revolució Iraniana de 1979, sinó també l’Iran mateix. No es faran enrere.
Traducció: Joan Tafalla. Sabadell, 4 d’abril de 2026
Font: L’errore di calcolo del secolo; l’avventura di Trump in Iran