En el procés de formació de la classe en classe, la visualització del nombre i de la potencia del grup social és un primer pas necessari per a avançar cap a l’autonomia de la classe subalterna respecte a les classes dirigents i dominants. El mateix es pot afirmar sobre el procés de formació de la nació en nació.
A cops la classe, duta per la necessitat, es mobilitza: fa assemblea a l’empresa o al barri, fa vaga, atura un desnonament, surt al carrer contra la repressió social i el racisme institucional. Solament llavors la classe comprova la mesura real del seu potencial col·lectiu. La percepció d’aquest potencial estimula la seva autonomia de classe. Per això el Senat romà no volia que els esclaus es distingissin dels lliures pel vestit. Calia evitar que s’adonessin que eren tants que sense ells no hi havia imperi. El Senat romà ho sabia bé.
La deliberació democràtica, la mobilització, la interrupció del treball o de la vida quotidiana així com la trobada massiva al carrer son imprescindibles per a produir l’auto reconeixement com a «nosaltres» i la distinció respecte a «ells» i per a sortir de la subalternitat. Quinze anys abans d’escriure el quadern 25, Gramsci ho havia teoritzat en el seu article «Democràcia Obrera» acompanyant el moviment massiu de les ocupacions de fàbriques i de la creació dels consells obrers en la Torí «la roja».
Les classes dominants ho saben, per això fan tot allò que poden per a evitar amb el pal (coerció) i la pastanaga (consens) que la classe s’ensumi que pot ser autònoma i que pot aspirar a construir un estat nou. Els sindicats de conciliació de classes també ho saben i col·laboren en la tasca de desmobilitzar, desorganitzar la classe i fer-la retornar a la cleda de la submissió i al impotència. Neguen els consells, substitueixen la democràcia obrera per la burocràcia i gestionen els conflictes de manera autoritària. Tant uns com el altres fan tot allò que poden per a impedir que la classe es trobi a si mateixa en l’acció.
Així va passar durant el Bienni Roig d’Itàlia (1919-20), així va passar durant la transició entre el franquisme i la monarquia borbònica (1976-78) o tercera revolució passiva. Avui està passant durant la quarta revolució passiva a l’estat espanyol amb l’intent de fer tornar de la revolta democràtic popular dels anys de la crisi (2008-11) a la pleta del laborisme.
Aquest fenomen porta a Gramsci a examinar la experiència històrica dels processos reals de formació de les classes subalternes en tant que classe. El Quadern de la Presó 25 és un intent de síntesi dels resultats que havia obtingut a l’alçada de 1934:
«Criteris metodològics. La història dels grups socials subalterns és necessàriament dispersa i episòdica. És indubtable que en l’activitat històrica d’aquests grups hi ha la tendència a la unificació, encara que sigui en plans provisionals, però aquesta tendència és contínuament trencada per la iniciativa dels grups dominants, i per tant només pot ser demostrada en un cicle històric complert, si és que acaba en èxit. Els grups subalterns pateixen sempre la iniciativa dels grups dominants, fins i tot quan es rebel·len i s’aixequen: només la victòria «permanent» trenca, i no immediatament, la subordinació. En realitat, encara que semblin triomfants, els grups subalterns són només en estat de defensa alarmada (aquesta veritat es pot demostrar amb la història de la Revolució francesa fins almenys al 1830). Cada rastre d’iniciativa autònoma per part dels grups subalterns ha de ser per tant de valor inestimable per a l’historiador integral; d’això es desprèn que una tal història no es pot tractar sinó per monografies, i que cada monografia demana un munt molt gran de materials sovint difícils de recollir. »
(GRAMSCI, 25 § 2, 1975: 2283)
De la lectura del conjunt d’aquest Quadern 25 n’extrec alguns criteris, que exposo aquí, ni que sigui provisionalment:
- L’autonomia de classe és una fase necessària de la formació d’una consciència de classe completa ( Weltanschauung) independent respecte de les classes dominants. És a dir d’una cosmovisió pròpia, escindida de la cosmovisió de l’enemic de classe. Tot i essent molt, l’autonomia és una encara fase insuficient en la formació de la classe com a classe. Un cop aconseguit un grau elevat d’autonomia de classe cal anar més enllà. Cal arribar col·lectivament a una visió integral de la història. Cal arribar la consciència de que sense la formació d’un nou tipus d’estat no es podrà avançar cap a la superació de l’explotació, de l’alienació i de l’ opressió. Cal arribar a la conclusió de que cal formar i construir una hegemonia.
- L’experiència històrica mostra que les grans masses solament poden avançar cap a una visió del món i de la vida independent de la cosmovisió de les classes dominants a través de la democràcia: és a dir través de la deliberació democràtica sobre la experiència concreta i col·lectiva. Cap «consciencia exterior» pot produir fruits duradors si els mirem amb una visió de llarg termini. Sovint aquesta suposada «consciencia exterior» s’ha imposat en base de la substitució de la classe per una minoria, usant la burocràcia o la coerció. La història hauria de ser una mestra.
- Per a Gramsci, l’ autonomia de classe sempre és provisional, sempre està en perill per culpa de l’acció permanent de les classes dominants i dels sectors conciliadors i corporatius de la pròpia classe. Quan s’ha conquerit el poder de l’estat però no l’hegemonia, la cosmovisió de les classes dominants segueix essent determinant. No ser conscient d’aquest perill porta a la derrota.
- A cada formació social o bloc històric i a cada fase de la formació de la classe com classe hi correspon una determinada forma d’organització. Quan parlem de la organització de les grans masses en períodes de crisi orgànica parlem de fenòmens històrics i orgànics. No parlem de la petita secta o grup ben intencionat, que és ineficient per la seva manca de potència i que potencialment comporta perills. Allò que cal és una organització de la classe com a classe independent i escindida de la classes dominants.
Sabadell, 24 de maig de 2026,
quan fa 89 anys i 29 dies de la mort d’Antonio Gramsci