Guido Liguori
Il Manifesto, 1 de juliol de 2026
Poc després de la seva detenció, el 8 novembre de 1926, Antonio Gramsci va ser enviat a l’exili a l’illa d’Ustica a Palerm, on va passar quaranta-quatre dies, del 7 de desembre al 20 de gener, quan – acusat de diversos delictes – va ser traslladat a la presó milanesa de San Vittore. El bell llibre de Pietro Maltese està dedicat al confinament d’ Ustica i a l’experiència escolar establerta allà pels presos antifeixistes (especialment comunistes): Gramsci e l’scuola dei confinati a Ustica ( Istituto Poligrafico Europeo, pp. 219, 18 euros).
Cal deixar clar immediatament que el llibre no és una simple crònica de l’estada de Gramsci a l’illa. L’escriptura densa de l’autor llança indagacions importants tant en la direcció del fenomen del confinament com en les cruïlles fonamentals de la història i la reflexió de Gramsci. D’una banda, Maltese recorda que el feixisme va enviar a l’exili no només elements perillosos «per la seva militància de base», sinó també pel seguiment que «molts professionals i intel·lectuals» podien tenir. Només a Ustica, entre desembre de 1926 i la tardor de 1927, van ser deportats Bordiga, Gramsci, Berti, Scalarini, Carlo i Nello Rosselli, Bauer, Parri i altres.
El comunista sard no va poder reunir-se amb molts d’ells, sent dels primers a arribar però també a abandonar l’illa. Pel que fa a Gramsci, Maltese també va seguir la seva història a Milà, des d’on va mantenir una correspondència important (parcialment perduda) amb els companys que van quedar a Ustica, parlant amb ells sobre l’escola i, de manera al·lusiva, informant-se i proporcionant informació sobre les relacions amb la minoria bordiguista i amb els presoners d’altres partits.
Al centre del llibre hi ha l’experiència extraordinària de l’escola, amb el paper decisiu de Gramsci i Amadeo Bordiga. No una escola política, impossible donades les condicions, sinó una escola de cultura general, marcada per un estudi seriós (amb fulls i exàmens auto-produïts), en què s’intentava dur a terme d’amagat un tipus d’entrenament polític. El volum estableix, negant alguns records poc fiables, com als illencs i als presos comuns se’ls va impedir assistir a les classes i com la policia va supervisar el contingut d’aquestes. I recorda les importants indicacions de Gramsci, per a qui, escriu Maltese, «no hi hauria metodologies pedagògiques absolutament vàlides», sinó «sempre calibrades respecte al context i el resultat d’una observació crítica persistent de l’entorn a educar».
Gramsci era conscient de la manca de preparació cultural dels quadres comunistes i va intentar solucionar-la amb l’estudi de la història (i amb la recomanació d’estudiar Hegel). És significatiu que volgués dirigir els seus companys cap a la comprensió del Risorgimento, convençut que era un tema fonamental per entendre també el feixisme.
Gramsci estava a càrrec de la secció històrica-literària de l’escola (només va tenir temps de fer tres conferències), i Bordiga de la científica. Els llibres es van comprar amb l’ajuda generosa de Piero Sraffa. Les relacions entre Gramsci i Bordiga a Ustica eren bones (fins i tot vivien junts), el primer volent recuperar el líder napolità per a el partit i el segon convençut de la inutilitat de les escissions. Tanmateix, després que Gramsci fos traslladat a San Vittore i l’organització de l’escola passés a mans de Berti, Bordiga va accentuar la seva oposició al partit i a la Internacional, retirant-se cada cop més de l’activitat del col·lectiu comunista de l’illa. El seu desacord amb Gramsci es va centrar en la importància que atorgava als intel·lectuals. Va criticar els riscos de la «intel·lectualització» de l’escola i dels «cerebrals», aquells que insistien en aspectes culturals. Va ser la continuació de la seva antiga polèmica anti-culturalista contra Tasca i després contra L’Ordine Nuovo. Des de San Vittore, el comunista sard va haver d’olorar l’aire, va intentar en va convèncer Amadeo perquè continués escrivint-li i dialogant amb ell. Per a Riccardo Bauer, Bordiga també va ser objecte de la «insistència asfixiant» de la seva esposa Ortensia De Meo perquè es retirés de l’activitat política.
Finalment, les crítiques de Gramsci als germans Rosselli, que van arribar a l’illa quan ell ja era a Milà, són d’un interès considerable. Aquests són judicis molt durs, a més completament correspostos: no cal oblidar que l’assaig de Gramsci sobre la «qüestió meridional» havia estat escrit uns mesos abans precisament en controvèrsia amb Carlo. El llibre de Nello sobre el moviment obrer al Risorgimento (Mazzini i Bakunin) tampoc va agradar a Gramsci. Tanmateix, no faltaven cortesia mútua, i el comunista sard va recomanar a Berti que mantingués una actitud oberta envers els Rosselli, tant a nivell didàctic com potser polític.
Finalment, l’escola va ser tancada per les autoritats. El 10 d’octubre de 1927, trenta-nou presoners van ser arrestats per càrrecs tan greus com poc creïbles (van ser absolts). A tots els llocs de confinament, les regulacions es van endurir. Després de les detencions, les classes van continuar a Ustica, però a l’estiu de 1928 la colònia de «polítics» es va reduir considerablement. Va sonar l’última campanada de l’escola.
Traducció de Joan Tafalla
Sabadell, 1 de juliol de 2025
Index del llibre Gramsci e l’scuola dei confinati a Ustica de Pietro Maltese
Abbreviazioni, 7
Introduzione, 9
La macchina bio-politica del fascismo, 9
Dentro e contro la macchina bio-politica del fascismo, 23
Capitolo I. A USTICA, 39
L’organizzazione della scuola, 41
«Ginnastica razionale», ricerche, letture, 55
Lezioni e piani di lavoro, 72
«Tre lezioni…», 80
Politicità, 91
Capitolo II. A SAN VITTORE, 101
Bordiga: la scuola, le liste, le campagne, 102
«Qualche idea geniale», 120
L’acrimonia di Rosselli, l’assenza di Bordiga, 129
Elefantiasi, formichierismo e coulissismo, 141
La lista Rosselli, 150
Capitolo III. EPILOGO, 165
Repressione e arresti, 166
Gramsci e l’arresto dei 56, 176
Gramsci, Bordiga, Cassinelli, 183
Brevi schede biografiche delle confinate e dei confinati, 191
Ringraziamenti, 211
Indice nomi, 213