La revolució chavista ha estat venuda
per Carlo Formenti
Fa uns mesos, pensant en el moment calent sobre l’agressió colonial criminal dels EUA contra Veneçuela, vaig incloure, poc abans de lliurar la versió final a l’editorial, en el text del meu últim llibre Més enllà de l’Occident (escrit juntament amb Alessandro Visalli i presentat aquí en les últimes publicacions) que havia expressat seriosos dubtes sobre l’existència de complicitat dins del règim de Caracas. Vaig escriure en particular: «La posició del govern de Rodríguez no sembla exempta d’ambigüitat: no està clar si certes posicions conciliadores envers els Estats Units són resultat de tàctiques dilatòries o d’una voluntat de comprometre’s (…) Per tant, caldrà temps per entendre l’evolució de la situació: crisi irreversible del règim, llarg període de transició o exacerbació dels conflictes polítics i socials fins a la guerra civil?».
En realitat, no calia esperar gaire. Per negar els intents d’aquells que, com la seva amiga Geraldina Colotti, van pujar als miralls per defensar la tesi d’una «retirada estratègica» de l’ala moderada del règim encarnada per Rodríguez, la dura veritat va emergir inequívocament. Com escriuen els amics de la Rete dei Comunisti a «Contropiano» (https://contropiano.org/news/internazionale-news/2026/07/25/venezuela-non-e-tattica-e-capitolazione-0197284), «El que es presentava com a concessions ‘tàctiques’ per evitar un conflicte clarament asimètric amb el poder militar dels EUA, s’ha convertit en una capitulació política i ideològica conscient en tots els àmbits: des de l’econòmic fins a l’internacional.
El preu d’aquesta capitulació ja era llegible en la immunitat concedida per l’administració nord-americana a Delcy Rodriguez respecte als procediments en curs en alguns tribunals federals dels EUA que encara mantenen Nicolàs Maduro i Cilia Flores a la presó. L’episodi que va escriure paraules definitives sobre el pas cap al camp enemic va ser la reunió entre els líders del PSUV – és a dir, el partit governant – amb representants de les autoritats israelianes. Aquesta reunió, de fet, transcendeix les relacions entre estats i, per tant, protocols i relacions diplomàtiques que de vegades també inclouen relacions controvertides. Per tant, va ser una elecció totalment política del PSUV i els seus líders. Però va ser una elecció precedida per reunions dels representants del PSUV en el govern tant amb membres de l’administració nord-americana com amb alts càrrecs polítics i militars israelians. Reunions i informes que es van contrarestar amb la liquidació de tota solidaritat amb Cuba sota setge i tota gratitud a aquells que van sacrificar 32 dels seus combatents per protegir el president Maduro o que durant dècades van proporcionar metges i mestres que van fer una contribució decisiva al desenvolupament social del país.»
Això va seguit d’algunes reflexions sobre els límits polítics, culturals i organitzatius dels processos revolucionaris implementats pels populismes d’esquerres a Veneçuela, Bolívia i l’Equador que comparteixo en gran part però no del tot (vegeu les anàlisis sobre els processos bolivarians que he desenvolupat en algunes de les meves obres en els darrers anys). Consideracions que em reservo el dret de discutir en futures ocasions. Aquí, per tornar al que vaig escriure fa mesos, em limito a reconèixer que la situació ara és clara: la Revolució ha estat traïda per una camarilla que és candidata a jugar el paper de burgesia compradora de l’imperialisme nord-americà i a integrar-se al nou bloc continental de dretes, encarregat de reprimir les lluites dels pobles llatinoamericans. Per tant: només podem esperar noves onades revolucionàries que facin pagar aquests brètols per la seva traïció.
Font: https://socialismodelsecoloxxi.blogspot.com
Traducció Joan Tafalla
Sabadell, 8 d’agost de 2026