A propòsit d’un article d’Alberto Garzón
Joan Tafalla
El proppassat 6 d’agost Alberto Garzón, ex-ministre de consum i ex coordinador general de Izquierda Unida, va publicar un article a El Diario sota el títol «Javier Bardem y la disputa por la bandera española». L’article va generar moltíssimes interaccions a “X”: més de 1100 visualitzacions, 194 likes, 558 retuïts i 1300 comentaris (vist avui, 23 d’agost). En general aquests comentaris no m’han inquietat massa. N’hi han de tots tipus: bastants aïrats, altres més o menys ocurrents, minoritaris els provinents del feixisme supremacista català ( alguns d’ells procedents de bots), unes altres molt ben trobats i alguns realment encertadíssimes.[1] Allò que m’ha preocupat son els continguts del debat llençat pel nostre autor.
Un factor comú de moltes de les respostes llegides per mi a “X” és no haver llegit l’article sencer. És normal: has d’estar subscrit a El Diario per poder-ho fer. No és tant de normal si pretens debatre i criticar una proposta en base a arguments. Son temps de peresa intel·lectual i política. Es respon pel broc gros a una entradeta editada per la redacció del diari que ni tant sols es correspon literalment amb el text d’un paràgraf important de l’article. Concretament allò que realment diu Garzón es lo següent: « El problema de una parte de la izquierda es que tiende a concebir España como una ‘cárcel de pueblos’, de lo que se deduce que sentirse español es tanto como sentirse carcelero». A mi, aquest paràgraf em sembla un greu error. Però no és el més important del contingut de l’article.
Com be ha tuïtejat en Pau Llonch: « I si deixem de fer hipòtesis i els ho preguntem, enlloc de rebentar-los a hòsties, infiltrar-los de policia que va amb aquesta bandereta molt resignificada, entaforar-los a la presó, matar els seus presidents o empènyer’ls a l’exili? Et sona Marx i la qüestió irlandesa?»[2]
Els amics de Marxisme critico també han donat dues una respostes intel·ligents des de la ironia : «Es un error concebir España como Republicana. Resulta que la mayoría de gente que vive en España se siente monárquica, incluso aunque sea una identidad compartida con otras y aunque se trate más bien de un sentir latente y no siempre pasional».[3]O bé aquest altre: «Es un error concebir el capitalismo como un «sistema de explotación». Resulta que la mayoría de los trabajadores sienten que su salario paga todo su trabajo, incluso aunque sea una identidad…».[4] Cap persona familiaritzada amb el marxisme deixarà de somriure davant la fina ironia d’aquests amics.
Allò que pensa i fa o no fa l’esquerra de la resta del regne borbònic d’Espanya no ens afecta als catalans?
Podem liquidar l’article d’Alberto Garzón amb un tuït més o menys àcid i ocurrent? Cal “perdre” el temps examinant els arguments de l’ex-ministre? Hi ha gent que considera que allò que pensa i allò que fa o no fa l’esquerra de la resta del regne borbònic d’Espanya no ens afecta als catalans. Francament considero que s’equivoquen i molt. Allò que fa o, mes bé no fa ens afecta molt als catalans.
Alguna gent es va adonar d’aquesta realitat concreta el dia 1 d’octubre de 2017 cap a les 10 h 30 m. A aquelles hores molts provaven a les seves costelles que la cosa no seria tant senzilla com s’havien imaginat. Al meu col·legi no van venir, però s’havien empleat a fons e molts altres. La pedagogia brutal de les càrregues indiscriminades sobre un poble pacífic, mobilitzat i decidit a resistir pacíficament, les detencions de gent que només volia votar mostraven amb tota la cruesa de la violència monopolitzada per l’estat que l’assumpte no aniria “de la llei a llei”, com havia promès demagògicament l’ «estat major» del procés.
Bé, hi ha gent que no vol saber res de tot això. I ha gent que s’entesta en que ho farem “nosaltres sols”. Sincerament, crec que s’equivoquen. Ara, qui vol aprendre de l’experiència sap que amb l’estat borbònic no es pot jugar al pòquer sense tenir molt bon joc. És a dir, sense haver acumulat una força molt més formidable que la acumulada durant els anys del procés. També sense haver acumulat aliats a la rereguarda del règim. No sols a Galiza i a Euskadi, sinó a la resta de pobles d’ Espanya. Ara sabem que mentre existeixi l’actual marc estatal de la lluita de classes, mentre el règim borbònic no caigui, s’esberli o trontolli durament, la lluita per l’autodeterminació del nostre poble necessitarà del recolzament de les forces polítiques democràtiques existents a l’altra banda de l’Ebre.
Un recolzament que Garzón ens va negar en el seu moment i que, pel que diu al seu article, ens seguirà negant en el futur. És per que crec que, en aquest tema, Garzón condensa el sentit comú majoritari de la direcció i de part de la base d’IU i del PCE., incloent les seves organitzacions a Catalunya. Que considero necessari discutir i, en la mesura del possible, rebatre els seus arguments.
Vull ser ingènuament optimista. No descarto la aquesta deriva de Garzón cap a la seva integració en el nacionalisme de estat borbònic pugui quedar en minoria a l’interior del PCE i del IU a mig termini. Considero aquestes línies com una petita aportació per ajudar a que ambdues organitzacions modifiquin el seu sentit comú, la seva cultura política i la seva «estratègia» en la qüestió tant de la forma de l’estat com dels drets dels pobles a l’autodeterminació. Tant de bo.
Aprofitant que el Pisuerga per Valladolid o que l’Ebre passa per Tortosa
L’article parteix d’un fet banal, de premsa del cor o de «crònica rosa» com és el fet que Javier Bardem s’embotís la samarreta oficial de la selecció del regne borbònic d’Espanya per a assistir a un partit del darrer mundial de futbol. Abans de seguir, vull remarcar un petit detall: Bardem no es va posar una d’aquelles samarretes de la selecció de la Espanya republicana que venen els militants comunistes i les entitats que reivindiquen la tercera república espanyola. Tot el meu respecte al valent Javier Bardem, defensor de la causa palestina i sahrauí i de tantes altres bones. Però diuen que el dimoni habita en els detalls.
Aprofitant l’anècdota de la samarreta borbònica de Bardem, Garzón es llença reclamar que l’esquerra espanyola «disputi» la simbologia borbònica a la dreta extrema, a l’extrema dreta i al PSOE.
Crec que no és exageració pensar que amb aquesta “disputa” per la simbologia Garzón ens està invitant a la seva acceptació, i en conseqüència, a acceptar la materialitat del règim de la monarquia parlamentària borbònica restablert l’any 1978. Podem deduir que el «realisme» garzonià, considera que aquest és el marc d’aquest estat la classe obrera pot esdevenir “classe nacional” per a conquerir l’hegemonia? Sembla clar que no. Allò que pretén Garzón és una cosa ben diferent.
Garzón parteix d’una versió deteriorada de la lluita per l’hegemonia reduint-la a la lluita pel relat i la simbologia ( o “disputa”, que sona més acadèmic). Una reducció de Gramsci que ha estat molt de moda en els darrers quinze-setze anys a les Espanyes. Una reducció de Gramsci que, transformada en pràctica política durant els anys del procés a Catalunya i de la fase populista a la resta d’Espanya, ha aconseguit retornar l’esquerra als nefastos anys de Llamazares. Això s’està accentuant encara més ara, en la fase laborista, o sigui declivi del moviment al que pertany Alberto Garzón.
Tres sinècdoques que no aconsegueixen ser arguments.
Per a intentar convèncer-nos de que disputem a la dreta la bandera bicolor, Garzón recorre tres cops a la figura retòrica de la sinècdoque. És a dir a prendre la part pel tot. Tot cercant desesperadament arguments que tinguin més pes que l’anècdota de la samarreta borbònica de Bardem, el nostre autor menciona tres qüestions:
La primera sinècdoque.- Garzón cita la reacció antifeixista inicial d’una part dels habitants de Ceuta, que varen expulsar als grups feixistes peninsulars al crit de “esto es Ceuta, no Torre Pacheco”, al temps que reivindicaven la seva espanyolitat i brandaven senyeres borbòniques. Una mica de prudència política l’hauria dut a esbrinar la dimensió real d’aquests grups, la seva composició cultural i religiosa, així com la previsible duració del moviment. Es podria haver preguntat si es tractava d’una petita part d’aquell sector ceutí de cultura musulmana que cerca protecció simbòlica davant de la seva exclusió real i concreta de la “comunitat nacional espanyola”. O potser si és el sector blanc de Ceuta que té por d’una possible annexió de Ceuta per part de la dictadura alauí. Potser és una amalgama complexa d’ambdós temors? El pas inexorable del temps està reduint la incidència del fenomen. No sembla que aquests sentiments complexos siguin representatius de la majoria dels ceutís, que per composició social i per cultura solen votar majoritàriament (55,01 % a les eleccions de 2023) per la dreta extrema i per l’extrema dreta. Garzón no sembla plantejar-se aquesta complexitat i dinàmica.[5] Ell pren aquesta part pel tot.
La segona sinècdoque esgrimida per Garzón, son les amplíssimes celebracions populars pels triomfs de la selecció espanyola en el recent campionat mundial e futbol. Per a el nostre autor, aquestes concentracions davant de les pantalles gegants instal·lades pels ajuntaments al conjunt del regne borbònic, incloent l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona,[6] s’haurien afegit a la samarreta borbònica de Bardem. D’aquí s’extrauria que: « La consecuencia es que, hasta hace bien poco, la bandera rojigualda era sinónimo de ser facha.» Òbviament, Garzón pensa que ja no ho és. La bicolor ha deixat de ser fatxa i a passat a expressar un sentiment de pertinença cívica, democràtic i popular? Sembla evident que això no es cert. Com en la resta del arguments de Garzón la part no fa el tot. A la vida real tampoc.
La tercera sinècdoque esgrimida per Garzón es una certa re-significació internacional de la bandera bicolor:
« En el año 2003, nuestra bandera estaba asociada a la subalternidad ante el imperialismo de George Bush y Tony Blair. Hoy, la bandera española aparece en el mundo como un símbolo de dignidad por la defensa que nuestro gobierno y nuestra sociedad hace de la causa palestina y de la oposición anti-Trump …Todo esto ayuda a explicar por qué el triunfo de la selección española fue celebrado con tanto entusiasmo en una ciudad en ruinas y carcomida por el dolor como es Gaza. Las imágenes que llegan todavía desde allí siguen poniéndonos la piel de gallina y tienen como consecuencia que nos sintamos orgullosos de ese símbolo que condensa, en este momento, una posición política tan decorosa… El hecho de que Lamine Yamal levantara previamente al mundial la bandera de Palestina en una celebración pública contribuyó a reforzar la idea de que España está asociada a la lucha contra el genocidio, mientras que la gorra de “Make Spain Great Again” que Ferran Torres se puso en la caravana del mundial, y que la Casa Blanca se apresuró a difundir, apuntaba justo en la dirección contraria: son las escaramuzas de una disputa simbólica mucho más grande».[7]
Disculpeu la llargada de la cita. Era necessària per a capir allò que planteja Garzón. D’una banda, que la duríssima situació internacional re-signifiqui en part la bandera bicolor no la transforma en un símbol democràtic i, ni molt menys transforma el mode de dominació règim borbònic en un marc polític democràtic i popular en que els comunistes[8] hagin de lluitar per aconseguir l’hegemonia.
Tres sinècdoques que no demostren la validesa de la política que proposa i que practica Alberto Garzón en relació a necessitat que l’esquerra que ell representa culmini la seva cooptació a l’interior del règim borbònic. En el seu article, Garzón ens proposa acceptar com a dada incommovible el sentit comú d’una suposada majoria social que branda els símbols de la monarquia borbònica a Ceuta o que celebra massivament el triomf de la selecció monàrquica.
Parteix de la base de que no es pot fer res per a canviar-la i que lo realista és assumir el marc tant simbòlic com material del règim borbònic que segons ell estaria «en disputa». Inclús considera que la bandera vermella i groga ha adquirit (per art de màgia?) un nou significat, fins i tot antifeixista: « … la camiseta durante el mundial también sirvió para echar a esos fascistas de las calles. Se trata de un proceso puramente político, en el que distintos significados pugnanpor fijar el sentido de un mismo significante.»[9]
Modestament, considero que enlloc de «disputar» la bandera bicolor, i de «disputar» la figura del Borbó com a «protector» de la espanyolitat de Ceuta,[10] ambdues han de ser qüestionades permanentment, a tots llocs i moments, en tots els àmbits de la vida social, inclosos els més moleculars, intersticials i capil·lars, per l’esquerra. Per suposat, cal fer-ho amb intel·ligència, amb pedagogia, amb paciència i, sobretot, amb organització. El sentit comú no es canvia fent tuïts, encara que calgui fer-los. No es canvia renunciant als símbols propis i adoptant els de l’enemic de classe. Algú dirà que és un camí llarg i difícil. No li faltarà raó. Però «disputar» els símbols de la monarquia significa transformar-nos en monàrquics. Garzón sembla confondre els símbols de la borbonitat amb els símbols de l’espanyolitat.
Cal confrontar l’ Espanya democràtica i republicana amb el règim borbònic
Em posaré la vena abans de la ferida: no considero que la forma de dominació i direcció política plasmada jurídicament en la constitució del 78 sigui una forma de dominació feixista. És ben cert que el règim monàrquic i la «indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible» foren imposats als pares constituents pel motorista provinent de l’Alt Estat Major de les Forces Armades. No son producte d’una sanció democràtica. Se’ns van imposar. Però la forma de dominació no és feixista.
Malgrat la pervivència en el cor de l’estat profund de majoria de funcionaris ( jutges, militars, cossos policials, advocats de l’estat i una llarga rècula d’alts funcionaris) que han garantit durant quaranta anys la restauració i la reproducció del vell estat borbònic, no vivim, patim i lluitem en un règim feixista. Estem en un règim liberal- representatiu, escassament democràtic amb un Senat que no garanteix la igualtat de vot, amb unes lleis electorals que afavoreixen la representació sine die dels interessos de la banca i de la resta de les classes dominants. Breu: no és una forma de dominació feixista però no és, ni de lluny, una democràcia plena.
Conseqüentment la seva simbologia tampoc del règim tampoc ho és de democràtica. I posar com a tasca dels comunistes la “disputar-la” per apropiar-se-la és un suïcidi cultural i estratègic. La simbologia borbònica no és un significant buit que puguem fer nostre sense transformar-nos en allò que no som. Tampoc és un significant neutral des de el punt de vista de la lluita de classe que es pugui disputar i canviar. Proposar aquesta operació és una mostra de subalternitat.
El 17 d’abril de 1977 el CC del PCE adoptà la bicolor. Des llavors hem estat en aquesta situació de subalternitat dins del règim. Perdent batalla a batalla i reduint-nos com la pell de sapa de balzaquiana memòria. Hem estat en posició perdedora a tot lo llarg dels prop de cinquanta anys de la Restauració borbònica. Jo qualifico aquesta etapa històrica de la tercera revolució passiva en la història contemporània d’Espanya.[11] L’article de Garzón, de no ser criticat per alguna instancia oficial del PCE de IU rebla el clau de l’intent d’aquesta direcció per a intentar tenir un espai en l’escenari de l’actual quarta revolució passiva. En la meva opinió, estem davant d’una manca de visió estratègica que tindrà que tindrà conseqüències fatals per a el PCE.
Em ve al cap «l’afirmació atribuïda a Vittorio Emmanuel II de «tenir a la butxaca» al Partit d’Acció o alguna cosa similar es pràcticament exacta i no només pels contactes personals del Rei amb Garibaldi sinó perquè de fet, el Partit d’Acció va ser dirigit «indirectament» per Cavour i pel Rei»! (Gramsci, QP 19, § 24, )
Una reducció de la dualitat identitària a dada sociològic-electoral
«… la necessitat d’estudiar i elaborar els elements de psicologia popular
històricament i no sociològicament, activament ( és a dir per transformar-los,
educant-los en una mentalitat modern) i no descriptivament com ell fa…»
Gramsci, QP 3, 48, 329).
Però anem al rovell de l’ou del text de Garzón. Per tal d’argumentar la seva posició subalterna es llança a un llarg ex-curs sobre les identitats més o menys compartides en les diverses regions ( que ell no distingeix de les nacions històriques) incloses en l’actualitat en el Regne Borbònic d’Espanya. Llegim:
«De hecho, el sentimiento general en España es de dualidad identitaria, es decir, la mayoría de la gente se siente tan española como de su territorio – considérese nación o no-. Por eso cuando hay una intensificación del sentimiento nacionalista en una dirección, suele emerger un contramovimiento del sentimiento nacionalista “contrario”, como ocurrió con el procés català y la radicalización de las posiciones españolistas (que además se mostraron mucho más exhibicionistas en lo simbólico).[12] Pero las encuestas avalan que en las últimas tres décadas no ha habido movimientos significativos en los indicadores de identidad nacional. Lo que cambia es más bien la intensidad y la alineación partidista de la gente, no tanto que de golpe la gente se haga “española”».
Garzón afirma recolzar-se en estudis recents. Jo he consultat alguns.[13] No sé si son els mateixos invocats per Garzón. La meva lectura d’aquests estudis no coincideix amb seves les conclusions.
El fet que la majoria dels habitants del regne Borbònic d’Espanya sentin que la seva identitat regional és complementaria de la seva identitat espanyola és usat per Garzón per a confirmar el seu biaix epistemològic nacionalista espanyol. Garzón dona per plenament consolidat l’estat nació espanyol. Conseqüentment, dedueix que els comunistes hem de maldar per a «disputar» de la simbologia borbònica i no deixar-la en mans de la dreta extrema i de l’extrema dreta.
Per la meva banda, he valorat aquesta identitat complexa present en la majoria del regne borbònic com un signe l’extrema debilitat i dèficit de la construcció borbònica de l’estat-nació en el segle XIX i XX. Només així podem valorar el fracàs de la construcció de l’estat-nació espanyol a Catalunya, Euskadi i Galiza i la persistència de forts moviments sobiranistes e independentistes en aquests territoris. Ho he desenvolupat en el meu article: Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci.[14]
És un lloc comú que si una estadística assigna a cada persona un pollastre, no vol dir que tothom es mengi un pollastre. No es pot agafar la percepció de la identitat entre la població catalana, basca o gallega i fer-ne una mitjana amb la identitat present a les regions de la monarquia espanyola i deduir-ne una majoria. Fer-ho com ho fa en Garzón significa anular mentalment les nacions històriques i acceptar el centralisme i l’uniformisme borbònic ni que sigui sota la forma aigualida de l’estat de les autonomies.
Garzón rebla el clau de la seva subordinació a la cultura política borbònica quan afirma que:
« … resulta que la mayoría de gente que vive en España se siente española, incluso aunque sea una identidad compartida con otras y aunque se trate más bien de un sentir latente, es decir, de algo que está ahí a la espera de despertarse temporalmente y sin necesariamente implicaciones políticas. Ese despertar es precisamente lo que sucede cuando tienen lugar éxitos deportivos, como en el caso del fútbol, cuando la mayoría de la población se identifica con la selección sin que eso signifique una alteración sustantiva en su sentimiento nacionalista. Por decirlo de otro modo, los éxitos deportivos operan como un “recordatorio” de una pertenencia latente, sin inventar nada nuevo»
Garzón considera que els sentiments de pertinència nacional a Galiza, Euskadi o Catalunya poden ser inclosos per a extreure una mitjana “espanyola”. Aquest és el producte d’usar les hipòtesis de la sociologia positivista adequades per a dissenyar estratègies electorals, però totalment inaptes no per a analitzar fenòmens conformats en complexes processos històrics i socio-culturals. La sociologia positivista que s’ensenya a les facultats de politologia és una tècnica útil per a constituir castes polítiques i fer-los guanyar vots. La filosofia de la praxis, és a dir, el marxisme no positivista serveix per a ajudar a construït voluntats col·lectives. No es pot usar ambdues indistintament sense entrar en greus contradiccions.
Posem un altre exemple: que Extremadura visqui la seva condició de «colònia interior» producte del desenvolupament desigual i extractiu del règim borbònic reclamant-se d’una identitat tant extremenya com espanyola no pot fer mitjana amb la cultura nacional-popular gallega que reclama obertament la condició de Galiza com a colònia. Tampoc pot fer mitjana amb la visió del món del catalanisme popular i democràtic que reclama la república catalana i el dret d’autodeterminació.[15] Son fenòmens amb una causalitat i uns orígens històrics, culturals, lingüístics i socials diversos. Un marxista no pot fer mitjana estadística des d’una concepció de sociologia positivista que ignora les experiències reals i concretes dels pobles.
L’eurocomunisme de sa Majestat
Garzón lamenta que: « El intento eurocomunista de asumir de nuevo la rojigualda nunca llegó a consolidarse entre la izquierda, quizás porque además coincidió con un paquete de cesiones laborales, económicas y políticas difícil de digerir. La consecuencia es que, hasta hace bien poco, la bandera rojigualda era sinónimo de ser facha».
Considera que el cop d’estat i en la guerra que el feixisme conduí contra els pobles d’Espanya que « … condujo a la fragmentación simbólica de la comunidad nacional». Dedueix la necessitat de necessitat de superar la fragmentació simbòlica cridant l’esquerra a disputar-li a la dreta extrema i a l’extrema dreta la simbologia borbònica.
En quina comunitat nacional pensa l’Eduardo Garzón? Una comunitat nacional entre d’una banda els pobles, les classes subalternes, la classe obrera i els sector populars que pateixen sota el règim borbònic i d’altra banda els explotadors de la classe obrera i opressors dels pobles? Això és una comunitat nacional? Per a unir la comunitat nacional espanyola proposa superar la fragmentació simbòlica. Com? Proposant una simbologia republicana? No, el PCE des de 1977 no fa això. Allò que proposa és insistir en el mateix error on va fracassar l’eurocomunisme: assumir ( perdó «disputar») la bandera bicolor, que els comunistes la facin seva i que intentin demostrar que són els màxims defensors de la mateixa.
Modestament, proposo una cosa que els comunistes de base i la resta de l’esquerra espanyola fan, sense ser acompanyats per Garzón: combatre la simbologia bicolor-borbònica i re-emplaçar-la a tot lo llarg del territori on regnen els Borbons amb la simbologia tricolor democràtica, popular i obrera de l’Espanya republicana. A les nacions històriques que avui malden per la seva autodeterminació, els comunistes haurien d’acompanyar la tricolor amb les banderes estelades d’aquests pobles. També ho haurien de fer a les regions espanyoles que comencem a llegir en termes simbòlics els efectes de deleteris del desenvolupament desigual i de les relacions extractives del centre respecte d’aquestes perifèries. A l’actual estat borbònic, que reprimeix els intents dels pobles que volen exercir el seu dret a decidir els comunistes haurien d’oposar-li el reconeixement sense restriccions del dret d’autodeterminació pels pobles que ho reclamin ( com Catalunya, Euskadi i Galiza, potser aviat s’uneixi a aquesta reclamació algun altre poble) i a una forma d’estat federal per a la resta de regions que avui no es reclamen a si mateixos com a nació. Amb això no farien altra cosa que recuperar la rica i diversa tradició de José Díaz, Dolores Ibárruri, Joan Comorera o Pere Ardiaca, amb els necessàries actualitzacions.
Afortunadament el sentit comú del poble d’esquerres encara no ha acceptat de bon grat la bandera dels Borbons. Però les successives direccions del PCE des de 1978 ( amb el parèntesi meritori de l’etapa de Julio Anguita, liquidada per una innoble conspiració dels boiards) han deixat abandonats als sectors populars i democràtics que lluiten per la tercera República. La renúncia de l’esquerra transformista espanyola ha fet que al rebuig latent i passiu de la simbologia borbònica present en àmplies masses no se li hagi oposat la simbologia de l’Espanya republicana. L’eurocomunisme de sa majestat te una dura responsabilitat en això. Enlloc de fer autocrítica i extreure conseqüències dels errors que ens han dut fins aquí, Garzón ens invita a fer-nos monàrquics.
En el meu cas i espero que, en el de milers de comunistes catalans i de la resta del pobles que vivim sota el jou dels Borbons no ho aconseguirà.
Sabadell, 24 d’agost de 2026.
[1] https://x.com/agarzon/status/2087819208826454060?s=20
[2] https://x.com/paullonch/status/2088126012487786589?s=20
[3] https://x.com/marxismocritico/status/2088183074647384385?s=20
[4] https://x.com/marxismocritico/status/2088182119025512634?s=20
[5] A alçades d’aquest 24 d’agost de 2023 els clivatges interns de la població ceutí, les diferències socials entre el centre i la perifèria, el racisme habitual en parts importants de la població blanca envers els seus veïns àrabs o berbers es fan cada dia més palesos. Les associacions cíviques i de veïns dels barris no inclosos al centre estan denunciant diàriament aquesta situació. Els pronòstics no son gaire afalagadors.
[6] Personalment crec que aquestes concentracions i celebracions a Catalunya necessiten un anàlisi millor del que fins ara han rebut per part de l’esquerra, sigui independentista o no. El silenci embarassat d’uns, els insults i condemnes per part d’altres no serveixen. Cal pensar més i millor sobre això: sobre la seva composició social i cultural. Ja en parlaré més endavant, quan tingui una opinió basada en realitats concretes.
[7] Recomano llegir el paràgraf sencer.
[8] Garzón es reclama d’aquesta tradició tot mencionant a Juan Antonio Bardem, a la seva filla Pilar i a Rafael Alberti.
[9] Lletra cursiva meva. Constatem el surrealisme: distintos significados pugnan por fijar el sentido de un mismo significante. No son les classes les que lluiten per a modificar el sentit comú o d’un determinat significant sinó uns éssers eteris i misteriosos que tenen agència pròpia: els significats.
[10] https://www.eldiario.es/politica/ultima-hora-actualidad-politica-directo_6_13459116_1124451.html
[11] Veure el pamflet que vam escriure a quatre mans amb en Joaquín Miras: https://tienda.elviejotopo.com/politica-espanola/1045-la-izquierda-como-problema-9788415216728.html . Actualment les posicions de Miras i les meves sobre el fet nacional no coincideixen. Personalemt segueixo subscrivint el contingut del llibre.
[12] Garzón oblida de recordar que on era esclafador l’ “exhibicionisme de la simbologia espanyolista” fou fora de Catalunya i d’ Euskadi. Ignora un fet concret i pertorbador per a ell que no fa el tot, però que mostra com de condicionat està el nostre autor per la seva assumpció de la simbologia i de la cultura política de sa majestat.
[13] La del CIS de 30 de octubre de 2024: https://www.cis.es/es/w/casi-el-60-de-los-espanoles-cree-que-los-impuestos-son-necesarios-para-que-el-estado-preste-los-servicios-publicos; també la del CEO de la Generalitat de Catalunya de 21 de maig i el 25 de juny: https://www.elnacional.cat/ca/politica/independentisme-recupera-terreny-torna-nivells-mes-alts-ultims-sis-anys-segons-ceo_1666226_102.html
[14] Veure el meu article: Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci
[15] Sobre el concepte de «colònia interior» veure l’article Antonio Gramsci, «Obreros y campesinos» publicat a L’Ordine Nuovo el 3 de gener de 1920, inclòs a la recopilació de textos La cuestión meridional, Barcelona, Verso Libros, 2024: 149. Sobre el cas d’Extremadura veure l’article La cuestión meridional desde Extremadura de Carlos Sagüillo, ibid.: 329-380. Sobre el cas gallec veure Un Mezzogiorno en el Norte de David Rodríguez, ibid: 307-318.