Dilluns, 20 de juliol,
Com sabeu, una part del meu viatge a Moscou inclou uns dies de treball d’arxiu a l’antic Arxiu de l’Institut de Marxisme-Leninisme del CC del PCUS. El capítol cinquè de la meva tesi sobre Jacques-Michel Coupé ( dit de l’Oise), diputat convencional francès, capellà i jacobí ( 1737-1808), inclou les seves relacions amb Babeuf, el fundador del comunisme modern, vull dir el comunisme no utòpic, no lligat a les masses populars i vinculat a l’acció revolucionària.
Un cop explicat qui era el fundador de l’Institut, que per cert no se’l menciona en cap moment en el RGASPI, continuo amb la narració de les nostres recerques.
Gràcies a l’amic Carles he pogut acreditar-me. Ja tinc el “propus”. També gràcies amb ell he pogut fer el buidat dels arxius que m’interessen. Lògicament els catàlegs estan en rus i si no fora per en Carles, el capítol cinquè de la meva tesis, no existiría. En Carles ja m’havia aconseguit gairebé tota la correspondència entre Babeuf i Coupé. Ara tracto d’ aconseguir informació extra sobre les relacions entre ambdós revolucionaris.
La gestió de l’Arxiu és molt complicada per a un no-rus. Tot plegat és bastant difícil. L’acreditació ha requerit un tràmit d’una hora i quart. Les funcionàries ho escriuen tot a mà encara que hi han uns ordinadors, naturalment apagats. Una de les tres funcionàries és simpàtica i gairebé empàtica. Les altres dos, francament, no. Encara que sosté en Carles que el dilluns estaven de bon humor. Cal un cert apropament a la psicologia russa per poder apreciar aquests matisos. Jo només vaig veure somriure a una d’elles.
La funcionària manaire li ha preguntat a en Carles,què faig fent la candidatski disertatzie tenint 56 anys. Uff!
Els horaris del RGASPI son impossibles. Només tres dies per setmana ( dilluns, dimecres i divendres) i en horaris saltejats. Això ensorra una mica el meu pla de treball que comptava amb cinc dies. Però, què hi farem!
Les plantetes viuen en l’ambient de l’arxiu mostren que, malgrat tot les nostres funcionàries desen un cor de dona entre els plecs i replecs de la seva grisa i burocràtica existència. Jo, al menys vull pensar-ho així.
Després de dues hores de dur treball amb el catàleg hem pogut demanar la consulta de nombrosos documents. Però hauré de tornar el dimecres per a consultar-los. Uff i re-uff!!!
Dimecres 22 de juliol
Avui el treball ha estat bo al RGASPI. He trobat setze arxius interessants i encara em queda el divendres per a veure la resta del que he demanat. La gestió a l’entrar ha sigut relativament ràpida: uns quinze o vint minuts. Al sortir, la gestió de demanar fotografies i de restituir els arxius, ha comportat gairebé tres quarts d’hora. Les fotocòpies triguen a lliurar-les I son més cares com més urgència tens. Total, que les fotografies encarregades ara trigaran a entregar-les uns dos mesos, vacances incloses. Encara em queden un o dos dies de treball. Tot plegat força, força bé.
Repeteixo el capítol cinquè de la meva tesi no existiría sense l’ajut tenaç, tècnicament ben format i lliurat totalment a la feina d’en Carles.
Un darrer detall. Sota una escala observem una sèrie de bustos i escultures desmuntades i desades, tot esperant un altre destí definitiu: serà l’abocador de la història? M’agrada creure que es tracta de quelcom conjuntural.
Potser m’estalviaria algunes cabòries si la meva iconoclàstica fora conseqüent. Però que hi voleu, em van parir així.
